David Uclés va pel camí de convertir-se en el gran paladí rodoredià. Elisenda Solsona tampoc no es queda curta. En el marc de l’exposició del CCCB sobre Mercè Rodoreda, la seva conversa d’aquest dilluns davant les més de quatre-centes persones que omplien el Hall, un públic entregat, s’ha convertit en un festival d’elogis desmesurats. Rodoreda com a precursora del realisme màgic europeu (previ i més dur que el llatinoamericà), com un etern infant innocent malèvol, com una autora de la quotidianitat i el terror, com una mestra onírica i simbòlica. Com una bruixa no tan bona? Es veu que en la majoria dels seus textos hi apareixen bruixes de tota casta i condició...

Més d'una seixantena d'autors catalans han viatjat fins a Mèxic per representar Barcelona a la 39a Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara, en què la ciutat és convidada d'honor. Deu dels participants resumeixen el seu periple a l'altra banda de l'Atlàntic en primera persona.

Aquesta setmana s'ha publicat la llista d'escriptors que viatjaran a Mèxic per a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara i la meva amiga Elisenda Solsona n'és una de les convidades. Quan vam publicar Autòctones: deu contes bestials (Comanegra), la meva filla em va preguntar quina de les amigues amb qui havíem escrit el llibre era la meva escriptora preferida. Em va fer riure l'ocurrència i em va fer pensar en quan li agradaven Les espies de veritat i em feia escollir quina d'elles m'agradava més. Igual que llavors, em va saber greu haver de triar perquè, com les espies, les meves amigues són totes fantàstiques però, si ho havia de fer, em quedava amb l'Alex i l'Eli(senda Solsona), respectivament. Quan em va preguntar el perquè de la meva elecció, hi vaig reflexionar: per la seva imaginació desbordant, li vaig respondre.

Les dones que mai hem volgut ser mares difícilment podem entendre el desig –sovint malaltís– d’altres per ser-ho. Se’ns fa estranyíssim que una dona vulgui portar un altre ésser humà a aquest món tan miserable i deixar que la responsabilitat pesi sobre ella fins al final dels seus dies. Però el desig de la maternitat és una evidència, i bona mostra d'aquest fet són, lamentablement, els ventres de lloguer, aquesta barbaritat elevada a l’enèsima potència prova fefaent de la vigència d’un patriarcat que menysprea les dones i les utilitza per als seus fins il·lícits.

Amb el primer avortament que vaig patir, quan estava de sis setmanes, va néixer la por de no poder ser mare. Va ser el 2014, fa deu anys, i no hi havia la visibilitat que hi ha ara dels processos d’infertilitat. Diuen que l’emoció més antiga i forta és la por, i la por més potent és la por al desconegut. Per a mi el desconegut, en aquell moment, era la incògnita de si podria arribar a ser mare o no. Sentia tanta pressió de la societat que pensava que si no ho podia ser no seria feliç.

Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) ha dedicat cinc anys a escriure Mammalia (Males Herbes, 2024), però hi va començar a pensar fa més d'una dècada, a partir d'una experiència personal trasbalsadora. L'autora de Satèl·lits (Males Herbes, 2019) ha necessitat temps i molta paciència per aixecar un ambiciós trencaclosques narratiu que arrenca en una clínica de fertilitat situada enmig d'un bosc i continua amb la història de la Cora: la reconstrucció d'un viatge d'infantesa a la Catalunya Nord l'empeny a indagar en la seva identitat familiar. La recerca de la mare, la pregunta de si vol arribar a tenir fills i les indagacions en el negoci de la gestació subrogada l'acabaran transformant.

Dels inconvenients de ser una musa en vaig escriure fa un temps, quan jo mateixa em vaig trobar exercint el rol. No em va agradar ser musa, i ara m’adono que la relació musa-artista no pot acabar de funcionar si no és en equip. Potser com en tota la resta de relacions, per altra banda. Si la teva funció com a musa és estar a sobre d’un pedestal i prou, no deixes de ser un objecte passiu i anònim al servei de les necessitats d’un altre. I les teves necessitats, o desitjos, o opinions queden engolides per l’obra i pel geni (que, per descomptat, és l’altre i és home).