El saxofonista Joshua Redman es va passar mig concert mirant l’enorme vitrall del sostre del Palau de la Música i observant les cares dels espectadors de les primeres fileres. Després de cada solo, es retirava a un costat de l’escenari i, mentre la resta de músics continuaven tocant, ell aixecava el cap i mirava al seu voltant com buscant recuperar l’alè. De ben segur que el que veia eren cares de delit i somriures. I, sobretot, cap cadira buida en un Palau que sabia que el que estava passant era molt gros. Potser Redman, un dels grans noms de la modernització del jazz dels darrers temps, tot i tenir una trajectòria irregular, necessitava agafar perspectiva mirant els vitralls.