Quan un diari organitza un debat de filosofia moral, com els Diàlegs que l'ARA celebra a Pedralbes, es produeix un gran contrast de velocitats. El diari va de pressa i el diàleg vol temps. L’actualitat ens porta d’aquí a allà i el debat s’atura en profunditat en una idea. Els lectors hi arriben amb informació i marxen havent-la transformat en coneixement.

Per crear o per imaginar es necessita temps, però on és aquest temps? Com el trobem en una època de precarietat i en què cada vegada s'acumulen més tasques burocràtiques que les noves tecnologies no faciliten sinó que fan augmentar encara més? "Les persones que ens dediquem a fer feines culturals cada vegada tenim menys temps de fer feines creatives, perquè hem de dedicar moltes hores a la burocràcia, i s'està produint un desafecte creixent amb el nostre treball", reflexiona l'escriptora i assagista Remedios Zafra (Zuheros, Còrdova, 1973). "La IA fa les feines més boniques, com escriure poemes, i jo m'he de dedicar a fer factures", afegeix amb ironia l'autora d'Entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital i Frágiles. Carta sobre la ansiedad y la esperanza en la nueva cultura, totes dues publicades per Anagrama. Zafra, que va participar en el cicle Què és una vida bona?, organitzat amb la col·laboració de l'ARA, sota la direcció intel·lectual del filòsof Daniel Gamper i amb la moderació d'Antoni Bassas, va reflexionar sobre els peatges burocràtics, la manca de temps i la precarietat entre els que es dediquen a la cultura i a la creativitat. Zafra no només va parlar de problemes sinó que va proposar possibles solucions. Va oferir esperança.

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

La primera vegada que un senyor va començar a fer preguntes profundes a la plaça pública d’una ciutat democràtica la cosa no va acabar bé. A l’individu el van jutjar per corrompre les ànimes dels joves i promoure la impietat, i van acabar obligant-lo a fer un glop de cicuta mortal. Però potser el pitjor s’ho va endur la resta de la humanitat: va néixer la filosofia.