L’austríac Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) és un escriptor agraït editorialment. Després d’uns anys d’oblit, l’èxit gaudit en vida va ressuscitar amb el canvi de segle, i el va convertir en un habitual long-seller, en un referent del “món d’ahir” i en un exemple icònic de la destresa del desaparegut Jaume Vallcorba (Barcelona, 1949-2014), fundador de les editorials Quaderns Crema i Acantilado, per consolidar un catàleg estel·lar amb la justa barreja de recuperacions i novetats. Per tant, era lògic esperar que, a partir de gener del 2023, amb el pas de la seva obra a domini públic, fossin molts els segells que, com ha fet Viena a la seva col·lecció Petits plaers amb (de moment) cinc títols, però també editorials com Edicions de 1984 i La Segona Perifèria, incorporarien el seu nom.

Vaig conèixer l'Ignasi Moreta l'any 2017, un any ple de contrastos a la meva vida: es va guanyar un referèndum, però es va perdre un país; i Ordre i Aventura va perdre les eleccions a la junta de l'Ateneu Barcelonès, però vaig guanyar un grapat d'amics estimats. L'Ignasi és un d'ells.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

El Nautilus se situava sota l’advocació de la divisa llatina "Mobilis in mobili". D’aquesta manera, el capità Nemo feia referència a com el seu submarí regnava enmig de les aigües de mars i oceans i a com les úniques constants eren els moviments de la seva nau i del seu entorn aquàtic. Precisament, aquesta tensió entre continuïtat i moviment és al cor de la reflexió de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) a Caure del cavall.

A Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) li agrada molt el format d'assajos breus amb què l'editorial Fragmenta reinterpreta episodis de la Bíblia, es mira amb ulls d'ara els set pecats capitals o els deu manaments. D'aquesta última sèrie n'ha llegit, "durant un cap de setmana de piscina municipal", No desitjaràs els béns del proïsme, de Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990). Envoltada d'una munió de cossos heterogenis, Pujadas, que recentment ha vist com es publicava un conte d'Els desperfectes (L'Altra, 2021) a la revista The New Yorker –primera vegada que un autor català aconsegueix aquesta fita–, ha devorat la "defensa dels límits autoimposats i dels cossos abonyegats" que fa Sevilla Paris.

El concepte de neurodiversitat descriu la idea que la gent percebem i ens relacionem amb el món que ens envolta de maneres molt diferents. Les diferències neurològiques són variacions normals del genoma humà i, per tant, no hi ha una manera correcta o bona de pensar, d’aprendre o de comportar-se. El terme el va crear la sociòloga australiana i autista Judy Singer per lluitar contra l’estigma social de catalogar la diversitat neurològica com a patologia. En aquest sentit, una persona neurotípica seria la que té un desenvolupament neurològic que està en el rang típic o en la mitjana; i el neurodivergent seria qui té un desenvolupament que es considera atípic, com l’autisme o la hiperactivitat. Tal com passa amb altres categories socials, com la raça, el gènere i l’orientació sexual, qui dicta les normes (o el que es considera normatiu) és la majoria, és a dir, qui ostenta el poder. Com que la majoria de la gent recau en un desenvolupament neurològic mitjà, el comportament neurotípic és el que es considera "normal" o estàndard; i el que tradicionalment s'ha tendit a fer és veure les diferències com a dèficits i forçar qui no encaixa en la mitjana a aprendre i comportar-se com la majoria, en lloc d’acceptar i respectar la seva diversitat.

El primer llibre que he llegit aquest 2024 m’ha durat una tarda, però ha aconseguit omplir-me moltes hores de pensaments, reflexions, interrogants i alguna conclusió. Santificaràs les festes, de Maria Garganté, pertany a la sèrie dels deu manaments que publica l’editorial Fragmenta, i me’l va recomanar l’Ada Parellada, que de festes –en el sentit més ampli de la paraula– en sap un munt.

Els signes de puntuació són el soroll que fan les paraules en caure al paper. I, potser, per aquesta raó el nou llibre del dibuixant Antonio Hitos es diu Ruido., amb punt final. Els títols porten de tot, menys punt final. Aquest sí que en té. És pel soroll d'ambient. El soroll va ser abans que la paraula, no ja al món, sinó al llenguatge dels primers individus de la nostra espècie, Homo sapiens. Vam parlar inicialment amb sorolls. Això és el que proposen els estudiosos de les llengües khoisànides, encara vives entre els khoikhois (antigament, hotentots) i els san (els boiximans), a l'Àfrica austral. Fins i tot, hi ha qui considera que aquestes llengües són hereves del primer llenguatge de la humanitat. La seva fonètica està plena de clics produïts fent espetegar la llengua. Es diu que la comèdia Els déus deuen estar bojos (1980) va donar a conèixer aquesta parla al gran públic. Aleshores, però, vam creure que era una excentricitat i no el nostre origen com a espècie amb llenguatge verbal, és a dir, amb pensament simbòlic.

L’assagista, filòsof i professor Amador Vega signa aquesta selecció i recopilació de textos escrits entre 1999 i 2021. Els vint capítols del llibre reflexionen sobre la noció d’estètica “apofàtica” (terme que prové de la teologia) o “negativa”. L’eix principal del discurs gira al voltant del buit, del no-res, de la negativitat; conceptes estudiats a les obres de místics, no només medievals, d’Orient i d’Occident i de creadors contemporanis (artistes i literats). L'autor crea un relat suggerent, complex i fascinant, del tot personal, atès que proposa el diàleg entre ells. Un bon exemple: posa en relació Ramon Llull i Salvador Dalí o el mateix Llull amb Perejaume; parla de Bill Viola com a lector de Joan de la Creu; vincula el mestre Eckhart i Rothko. Prou significatiu és l’índex d’autors estudiats, des dels filòsofs de Kioto fins a Silesius, Miguel de Molinos (Guia espiritual), Joan de la Creu, Rilke, Anish Kapoor, Soulages, el dramaturg Valère Novarina i Jorge Oteiza, de qui afirma que “tota la seva obra és producte de la necessitat de comprendre l’experiència del buit".

Vaig estudiar en una escola laica, perquè era important per als meus pares, però, tot i així, ens van apuntar, a la meva germana i a mi, a catequesi. En vista de l’èxit, els altres dos germans, més petits, ja no hi van anar. Es veu que un dia vam arribar a casa dient que volíem fer la comunió, i quan la meva mare ens va preguntar per què, vam contestar que perquè volíem una festa (i, segurament, també un rellotge). No hi vam tornar més. Li explico la història a l’Ignasi Moreta, l’editor de Fragmenta, perquè hi quedo amb un cert temor i intento que em serveixi una mica de justificant. La meva poca cultura religiosa és una cosa que lamento sincerament, i que m’avergonyeix una mica. No he de patir per res: Moreta no només és comprensiu, sinó que em regala una hora de conversa molt il·luminadora.

Al llarg de les últimes quatre dècades, el periodista, músic i professor universitari Antoni Batista (Barcelona, 1952) ha dedicat més d'una desena de llibres al conflicte basc, l'últim dels quals va ser ETA i nosaltres (Pòrtic, 2020). Els seus lectors, però, saben que aquest no és el seu únic interès: també ha publicat diversos assajos sobre música –entre els quals destaquen els que ha dedicat a Raimon– i sobre història de la resistència antifranquista. El vessant fins ara menys explorat de les seves investigacions és el cristianisme. Havia motivat Montserrat. Els misteris de la Muntanya Sagrada (L'Arquer, 2008), però no ha estat fins ara que ha publicat una interessant i insòlita anàlisi dels quatre evangelis del Nou Testament, Els portaveus de Déu (Fragmenta), on estudia la propagació del missatge cristià des de l'òptica de la teoria de la comunicació.

La tesi d’Inclinacions, llibre tan estimulant com radical, qüestiona el “sistema general de la verticalitat que travessa tota la història de la filosofia”. Enfront d’aquest sistema, que entronca amb un paradigma individualista, exclusivament masculí, autàrquic i egoista, hi trobem la inclinació, que abona una “ontologia relacional”, altruista, de realització essencialment femenina. Escriu Adriana Cavarero: “En l’organigrama postural tan simplificat, així com confirmat per estereotips mil·lenaris, l’home s’adhereix a l’eix de la verticalitat i la dona, en canvi, està predisposada a la inclinació”. Vegeu, si no, tantes representacions icòniques de la tradició cristiana: principalment, la de la Mare de Déu amb el Nen. Kant es prevenia davant les inclinacions, i detestava els nens, que en demanen tothora. Molt abans, Plató, en el seu cèlebre mite de la caverna, proclama la superioritat del filòsof erecte, que gosa alçar-se, emergir a l’exterior des de la fondària fosca de la cova, on els seus congèneres romanen encadenats i cecs, per anar a l’encontre de la llum —això és: de la veritat—. Altres apòstols de la verticalitat són, segons l’autora, i en formulacions i graus diferents, Hobbes, Locke (i, dins la categoria dels escriptors pensadors, Canetti), però també Agustí, Anselm o Tomàs.