Amb disset anys un no acostuma a ser gaire seriós. O no gens. Ara bé, a aquesta edat tan primerenca el geni poètic d'Arthur Rimbaud (1854-1891) ja feia tres anys que es manifestava febrilment. Jo el vaig descobrir als setze, perquè en el meu llibre de text de segon de BUP hi havia estampat el sonet "Le buffet", que em vaig aprendre par cœur. No és la peça més coneguda de l’ardenès (autor de poesies tan recordades com "Tête de faune", "Les chercheuses de poux", "Voyelles" o "Le bateau ivre"), però sí que és molt representativa de la seva manera poètica: la lectura d’aquells versos sobre un moble ple a vessar de records de tota mena, d’“antigues antigalles” (robeta, vestits, randes, però també medallons, blens de cabells, retrats...), et fa sentir —i que vívidament!— la sentor del passat, el pes de l’herència. ¿Qui no ha tingut algun cop a la vora una calaixera? Doncs bé, els versos de Rimbaud converteixen una baluerna familiar en sentit.

Si hi havia un poeta a qui s'assemblava físicament Corto Maltès era el maleït Rimbaud. Aquesta afinitat es fa palesa a l'aventura de Maltès Las etiópicas, on s'esmenta l'autor i la seva obra, però encara salta més als ulls a l'àlbum Rimbaud, el indeseable, de Xavier Coste (Alianza Editorial, 2022). Hi ha encara un altre vincle entre el poeta i aventurer i el mariner de ficció, i és quan Hugo Pratt va il·lustrar una part de la correspondència de Rimbaud (un munt de cartes són la seva desconeguda i permanent obra literària, tot el contrari del que passa amb seva la poesia). El llibre es pot trobar amb el títol Cartas de África (Arthur Rimbaud, amb il·lustracions d'Hugo Pratt, Gallo Negro Ediciones, 2011).