Arruga el front, es plega de braços, s’enfada i esclata amb un: “No vull anar a l’escola!”. Al marge que comenci a incubar algun refredat o estigui malalt, fer cas a l’infant i deixar que decideixi (si va o no a l’escola) és una opció que trien algunes famílies durant una etapa en què, precisament, l’educació no és obligatòria i sol haver-hi més flexibilitat. Aquest rebuig amaga algun motiu: des de pors fins a bullying. A part d’esbrinar-ho i acompanyar-lo, si només es tracta de neguits, fins a quin punt cal fer-li cas? Segons els especialistes, quan els fills acaben decidint-ho tot, les seves angoixes i temors poden créixer, tan ràpid com ells.

“M’ha marcat tota la vida, vaig perdre una part de la meva infantesa”

Mercè, de 74 anys

La Mercè (nom fictici perquè vol mantenir l’anonimat) va ser educada a casa pel seu pare dels 10 als 14 anys. En aquella època, ara té 74 anys, estudiava el que es coneixia com a batxillerat. “M’ha marcat tota la vida perquè és com si hagués perdut una part de la meva infantesa”, explica. Quan sent parlar els seus amics d’aquells anys ella opta pel silenci. “Vaig estar molt sola, no tinc cap record de compartir i jugar”, diu resignada.

]]>