El Palau de la Música era ple a vessar. A la fila del darrere nostre, un home feia broma: “Espero que hi hagi uns quants desfibril·ladors”, referint-se a la mitjana d’edat dels espectadors. Mentre esperem que comenci una immensa majoria mira el mòbil en lloc de contemplar la bellesa que té damunt del cap: la pandèmia del mòbil, doncs, també ha infectat la tercera edat.

El record sonor d’un disc mític contra el franquisme i a favor de la llibertat, les empremtes emocionals intangibles de tantes obres de teatre en un escenari també mític i un crit de ràbia en un món que perpetua la injustícia configuren una proposta molt personal i poètica de Carlota Subirós que, ves per on, coincideix amb les commemoracions de la mort de Franco.

Mentre el seu estimat Barça es jugava les garrofes europees contra el Porto, Joan Isaac celebrava 50 anys d'ofici amb un recital musicalment de primera, emocionalment de Champions i al final també amb un rampell polític quan el cantautor d'Esplugues va tancar la nit amb A qui correspongui. "Què n'heu fet, d’aquell diumenge / d’aquell any dos mil disset. / Ja no us crec, no me’n refio, / deixeu-nos pas a la gent!", va esclatar amb ràbia contra la gestió posterior a l'1 d'Octubre en aquesta cançó del disc Tinc una casa al mar (2023). En sentir la lletra bona part del públic va correspondre cridant "independència" amb la mateixa rotunditat amb què abans havia ovacionat "la bandera negra al cor" a propòsit de Salvador Puig Antich a A Margalida, tant en la versió coral del Cor Arc com en la interpretació amb el pianista Antoni-Olaf Sabater.

Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1952) s’acosta amb la calidesa habitual. Fa una abraçada i dos petons. Esbufega i allibera les paraules: “Estic acollonit perdut!” Ho diu somrient, segurament per treure ferro a la responsabilitat que sent davant el concert que oferirà el dimarts 28 de novembre al Palau de la Música (21 h), punt culminant d’un any dedicat a celebrar “50 anys de cançons i 70 de vida”. S’entén el vertigen de contemplar mig segle de feina. “Serà una festa perquè estaré envoltat d’artistes que anava a veure quan era jove. I ara, tenir-los cantant cançons meves, compartint escenari amb ells...”, diu omplint de sentiment els punts suspensius.

Carlos Cano (Granada, 1946-2000) era “un artista universal i anticonformista”, diu Paco Ibáñez, i per això li dedica La mala reputación de Georges Brassens. Ha sigut cap al final de l’acte que ha organitzat aquest dimecres la secció d’història de l’Ateneu Barcelonès. El propòsit era recordar el llegat cultural, polític i emocional de Carlos Cano, el cantautor que va “impugnar la manera com la cultura andalusa havia sigut apropiada per la dictadura franquista”, tal com ha sintetitzat l’historiador granadí Javier García Fernández. La fermesa i la sensibilitat amb què va resignificar la copla com a expressió popular andalusa és un dels grans llegats d’un artista que va aprofundir precisament en les complexitats de la identitat andalusa, en la manera de ser universal i mirar el món sent andalús lluny del folklorisme reduccionista i del cosmopolitisme uniformador.