–Mans amunt, mans amunt tota la gent, com si això fos un atracament, ah!

"És que no sona bé", diuen alguns joves quan topen amb una pel·lícula doblada al català o, fins i tot, quan consumeixen entreteniment en català a les xarxes. Doncs Fem que soni bé (Angle), premi d'assaig Irla, és la resposta de la filòloga, traductora i professora Helena Borrell Carreras. En aquest assaig fa la diagnosi de com hem arribat fins aquí, entre la minorització i l'autoodi, fent un repàs de les conseqüències lingüístiques del pujolisme i fins al Procés. Però també ofereix propostes constructives: defensa la necessitat de reforçar el català col·loquial, buscant nous referents de prestigi i obrint-lo a tota la seva diversitat, més enllà del barceloní.

Des de fa uns anys les meves filles, imitant el que senten al pati de l’escola (algú hauria d’investigar com s’ho fan els infants per parlar tan igual en tants patis del territori), diuen coses com ara: "Sense voler li ha donat i la professora l’ha castigat". Deien que els catalans no donàvem res, però ara, a més de donar petons, passes i el que faci falta, els més joves donen a algú o es donen contra alguna cosa quan donen o es donen cops. I quan els intentes esmenar aquest ús bàrbar ja no et diuen ni tan sols "Em dona igual!" sinó directament "¡Da igual!"

Fa unes tres setmanes el portaveu del PP, Borja Sémper, va dir al Congrés que ells no farien "el canelo" parlant basc, gallec o català en aquella cambra, i just l’endemà va parlar-hi en basc, cosa que va fer que els de Vox s’aixequessin i marxessin. Convindria situar-los a prop de la porta, perquè tot apunta que seran culs de mal seient. L’un i els altres, en aquest tema, estan fent bastant el ridícul, i d’això parlarem avui: de maneres de dir fer el ridícul. El fas quan et deixes enganyar, o quan fas un gran esforç que ningú et compensa (com li passa a un gos de caça, també anomenat canelo pel color). Però la manera més habitual de dir-ho en castellà, que ha fet forat en català, és hacer el primo (fer el primo). El primo en qüestió sembla que era un Borbó, l’Antoni Pasqual, a qui l’any 1808 Murat, mariscal de Napoleó, va adreçar una carta encapçalant-la amb "Señor primo", i li va fer fer el que va voler. Deien primos (del rei) a tots els grandes de España. El gracejo madrileny va considerar que el tal Pasqual havia fet el primo, i així va quedar. Com ho diem nosaltres? Tenim, d’entrada, una expressió molt divertida i encomanadissa: fer el préssec. El DIEC ens diu que vol dir "deixar-se enredar, caure en el ridícul", i la fa sinònima de fer el paperina, tot i que només paperina i no pas préssec vol dir, també, borratxera. Per què préssec? És un gran misteri. Sembla d’origen molt popular, força barceloní i relativament modern, de la segona meitat del XX. No en parlen ni el Fabra ni el Coromines ni l’Alcover-Moll. Una primera hipòtesi apunta que als préssecs els surten taques vermelles, com si sentissin vergonya d’haver fet el ridícul. Però també el fa, el ridícul, qui porta un forat al mitjó. I d’aquests forats, popularment, se’n diu préssecs o tomàquets, encara que els diccionaris no ho recullin. Però si el que volem és emfasitzar la idea d’ingenuïtat (la de ser fàcil d’enganyar per falta d’experiència), potser és encara millor fer el passerell. Si fer el préssec és hacer el primo, fer el passerell seria hacer el pardillo. Saber-ho ens pot estalviar fer el ridícul.

Guiris sense guris, és a dir, turistes desorientats o esvalotats sense cap municipal que els ajudi o posi ordre. És l’ambient de Barcelona quan entrem a la canícula: una remor confusa de crits, un guirigall, que fa difícil dormir amb balcons oberts. Quedem-nos amb el trio guiri, guri, guirigall, i mirem d’esbrinar si tenen més parentiu que els sons guturals. Comencem per guiri, mot d’origen castellà ignorat per molts dels nostres diccionaris però arrelat en el col·loquial per parlar del turista estranger en un to entre simpàtic i despectiu. ¿Tots els turistes estrangers? No: només els de pell prou blanca per esdevenir gambes amb l’excés de sol. Els guiris en grup fan ràbia però aïllats fan venir ganes d’ajudar-los. Però d’on ve guiri? Als bascos carlins i euskalduns no els sortia dir cristinos (els partidaris d’Isabel II sota la regència de Maria Cristina) i deien guiristinos. I els guiristinos o guiris eren per a ells liberals estrangers que amenaçaven vells costums. Vaja, com les sueques amb biquini.

La generalització del català estàndard i les interferències amb altres llengües fan que es vagi perdent el regust casolà de la llengua. A les escoles i als mitjans s'utilitza i s'ensenya un català estandarditzat, i s'ha estès la creença que totes les paraules han de sortir al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans per ser bones. Però el català és molt més ric que tot això: dialectalismes, contraccions, pronúncies divergents, vocabulari informal... Com ho portes, tot plegat? Esmola la teva intuïció!