La Xina no estava governada per una Ciutat Prohibida poblada d’eunucs i concubines pèrfides, on feia olor de resclosit. Pel Palau Imperial hi passejaven consellers perses, estrategs àrabs, assessors russos i cristians heretges fugits de llunyanes terres de l’oest. La cort de la dinastia xinesa Tang, al segle VII dC, tenia aires de cimera de Davos. Els aires multiculturals creuaven les estances reials, les dones de la cort muntaven a cavall amb la ferocitat d’un nòmada, l’època daurada de la poesia xinesa estava començant. La Xina era una societat oberta al món i les seves influències. Amb alts i baixos, sempre ho ha estat. Però el mite de la Xina hermètica i tancada al món encara té molt de ressò a Occident.

Des d’inicis del segle XXI, la prosperitat de Llatinoamèrica ha depès de la Xina. Als 2000 a la regió va esclatar l’anomenat commodity boom, un augment dels preus de les primeres matèries produït per l’enorme demanda d’una economia xinesa que creixia de manera descomunal. Els governs progressistes del moment es van trobar amb més diners a la caixa gràcies a l’excepcionalitat que representaven les compres massives de Pequín. Els salaris dels països on la Xina més comprava van pujar més que els de la resta de la regió. Pequín es va convertir en el motor econòmic de Llatinoamèrica. El creixement o la reducció de la pobresa dels països de la regió van acabar depenent més de la demanda xinesa que de si governava un executiu de dretes o d'esquerres. El petroli del chavisme veneçolà i el coure de la dreta xilena tenien el mateix comprador.