Es compleixen aquest dimecres tres mesos des que va entrar en vigor la reforma del Codi Penal que el PSOE i ERC van pactar per mirar de mitigar les causes judicials del Procés. És a dir, per intentar rebaixar tant les sentències ja dictades com els casos encara oberts i allunyar així el conflicte polític dels tribunals. Una operació gestada a la taula de diàleg i que ha tingut el seu moment més àlgid amb el retorn recent de l'exili de Clara Ponsatí. Passats aquests tres mesos, la pregunta raonable a fer-se és: s'està aconseguint desjudicialitzar el Procés? Utilitzant terminologia de períodes de crisi econòmica, es podria dir que hi ha alguns brots verds, però també decepcions.

En aquesta setmana marcada informativament pel debat al voltant dels suposats favors arbitrals, el president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, ha tornat a demostrar que en el cas de la justícia espanyola no hi ha terreny de joc favorable que valgui quan es tracta de l’independentisme. Estirant la metàfora futbolística, podríem dir que Marchena ha exercit de sala VAR per anul·lar l’acord polític entre el PSOE i ERC que buscava minimitzar les conseqüències jurídiques del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Una decisió polèmica amb què el Poder Judicial trastoca un cop més l’escenari polític arreu.

Vistos els antecedents, calia ser molt confiat per creure que el Suprem facilitaria deixar en un no res la resposta penal al Procés. No ho va fer quan va dictar sentència condemnant els principals dirigents independentistes pels delictes de sedició i malversació, i tampoc ho va fer més tard, quan el govern de Pedro Sánchez es va decidir a indultar-los. L'informe negatiu que els magistrats de la sala penal van elaborar llavors ja va impedir que les mesures de gràcia poguessin incloure la malversació. L'indult, per tant, ja va haver de ser parcial, conservant intacte el retret del mal ús dels fons públics. I l'intent de treure ara aquesta pedra de la sabata dels principals líders del Procés ha resultat, com es podia preveure, infructuós.

No ha sigut una setmana fàcil per a Esquerra. La decisió de dilluns del Tribunal Suprem pel que fa al cas d'Oriol Junqueras i la de la Fiscalia de divendres sobre Josep Maria Jové i Lluís Salvadó han deixat en paper mullat la reforma del Codi Penal pactada entre ERC i el PSOE que buscava rebaixar les penes als líders del Procés. Malgrat els revessos, els republicans han sortit aquest dissabte a reivindicar la seva estratègia negociadora amb l'Estat i també la reforma del Codi Penal, tot i que no estigui donant els resultats esperats. Però també per assumir què està fallant segons ells: que els jutges i fiscals no estan interpretant els canvis legislatius com haurien de fer-ho.

El Tribunal Constitucional (TC) va impedir al Senat votar les esmenes legals per les quals es canviaven les majories reforçades per majories simples a l'hora de designar els magistrats del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el TC. La raó de la reforma: desbloquejar una situació controvertida i enquistada des de fa quatre anys. En canvi, no va impedir la reforma de la sedició i la malversació al Codi Penal.

Després de dos anys en què no acabava d'arrencar, la taula de diàleg va subscriure els seus primers compromisos el 27 de juliol passat a Madrid, uns acords que es podien dividir bàsicament en dos blocs: un sobre llengua i l'altre sobre desjudicialització. Ara que ja s'ha tancat la reforma del Codi Penal i que els dos governs discrepen sobre el futur de la taula –la Generalitat li vol donar continuïtat, mentre que el govern espanyol la vol enterrar–, és moment de fer balanç. Paradoxalment, s'ha avançat més en l'àmbit judicial que en la part del català, malgrat que, a priori, semblava més senzilla la carpeta de la llengua.

43 dies després que Pedro Sánchez ho anunciés per primera vegada i amb una crisi institucional pel mig, la reforma del Codi Penal que suprimeix la sedició i que reforma la malversació ja és una realitat. Aquest divendres s'ha publicat al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i entrarà definitivament en vigor d'aquí 20 dies, és a dir, el 12 de gener. Si això fos una novel·la estaríem encara al nus, però arribant a les portes del desenllaç: ¿quines conseqüències tindrà la reforma per als líders independentistes represaliats?

A Pedro Sánchez li ha tocat la loteria. I no de manera figurada perquè Alberto Núñez Feijóo no acaba d’arrencar com a líder de l’oposició, sinó de veritat: en concret li han tocat 320 euros, segons ha explicat ell mateix als periodistes que han assistit a la tradicional copa de Nadal de la Moncloa. En la distància curta, el president espanyol reparteix somriures i paraules amables, però sobretot exhibeix el que considera que són els seus dos grans trumfos: haver posat el conflicte català al congelador i haver demostrat que Feijóo no té cap tipus de lideratge. Evidentment, les dues coses són discutibles, però ell s’ho creu. Anem a pams.

Tot el Congrés de Diputats mirava al Tribunal Constitucional dijous passat, i aquest dilluns ho farà el Senat, on s'obre camí la proposició de llei de reforma del Codi Penal i de dues normes més que forçarien la renovació del TC. Els 11 magistrats de l'òrgan de garanties estan citats a les 10 del matí per a un ple tan imprevisible com transcendental: en podria sortir una decisió que permetés que la proposició de llei continués el seu tràmit a la cambra alta, el que espera la Moncloa, o bé la seva suspensió abans que sigui aprovada –seria la primera vegada a la història de la democràcia espanyola–, tal com reclama el PP. El terratrèmol institucional baixaria de grau si es donés la primera i provocaria estralls si s'optés per la segona. Mentrestant, PSOE i Unides Podem pensen plans B que estan condicionats a la decisió del TC.

Hi ha setmanes –com la passada i probablement la que comencem– en què la política s'enlaira. Però no per guanyar perspectiva i qualitat democràtica, sinó per anar-se’n pels núvols. Que desconnecta del ciutadà, per qui no sent cap afecte. Que es perd en aquella galàxia amb què ens amenaçava l’inefable ministre García-Margallo. Fins que torna a la realitat terrenal, per estavellar-s’hi. Tant apel·lar a “allò que importa a la gent” per acabar atrapats en allò que importa a la seva, de gent. Per quedar encapsulats en les lluites de poder partidista, en estratègies retòriques de vol gallinaci. O perduts en alçar cortines de fum, que de tan primes que són ho deixen veure tot. Quin ridícul!

De Barcelona estant costa d’entendre, però a Madrid hi ha molta gent, i molt influent, que està convençuda que Pedro Sánchez és una mena d’Hugo Chávez emboscat que prepara un assalt a la democràcia per instaurar una república de tall bolivariana i atorgar la independència a catalans i bascos. És igual que no hi hagi cap fet concret que avali aquestes tesis, perquè aquí l’important no és la realitat sinó la percepció de la realitat. I a Madrid hi ha qui tem convertir-se en Caracas i considera que els jutges (i l’exèrcit, tot i que ningú els anomena obertament) són l’últim bastió per resistir un cop d’estat que ja està en marxa. És en aquesta lògica que s’ha de llegir tot el que va passar dijous al Congrés de Diputats, i aquest és l’ecosistema on viuen precisament aquests sis magistrats conservadors del TC que aquest dilluns intentaran tombar tant la reforma del Codi Penal com les esmenes sobre el CGPJ que els afecten a ells mateixos abans que la norma arribi dijous al Senat.

Podria el procés sobiranista guanyar batalles després de mort, com el Cid Campeador? No gosaria dir tant, perquè l’objectiu del Procés –la independència– continua essent un horitzó llunyà. Però el que sí que em sembla indiscutible és que la crisi institucional que ara mateix està colpint l’Estat no s’entén sense el Procés, ni tampoc sense l’estratègia tenaç de l’independentisme de soscavar i posar en evidència els poders de l’Estat. Una estratègia que s’ha dut a terme, de forma simultània, tot i els retrets recíprocs, des de la batalla jurídica de l’exili i des de l’interior, a través de l’estratègia negociadora d’ERC. Aquesta pinça involuntària ha exacerbat el conflicte entre el govern de Sánchez i els jutges espanyols, ha fet inevitable la reforma del Codi Penal i ha fracturat la política espanyola, que ara mateix està dividida en dos blocs irreconciliables, que s’empastifen mútuament entre acusacions de colpisme. Els uns i els altres es llancen pel cap la Constitució, convertida en una relíquia que cadascú utilitza com més li convé.

La pugna entre el govern espanyol i els poders conservadors de la judicatura no només no entra en vies de resolució, sinó que amenaça amb escalar. Aquest dissabte els vuit vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) han emès un comunicat titllant d'"irresponsable" Pedro Sánchez. El seu enuig prové de les paraules que va dir el president espanyol dijous des de Brussel·les, quan va considerar que el xoc que hi ha instal·lat entre el Congrés i el Tribunal Constitucional (TC) sobre la reforma del Codi Penal responia al fet que "la dreta política i judicial ha volgut atropellar la democràcia".

L'endemà del ple del Congrés més convuls que es recorda en democràcia, les espases han continuat alçades i ningú ha retrocedit ni un mil·límetre. La dreta ha continuat amb la seva tesi que el PSOE s'ha situat ja fora de la Constitució i fent paral·lelismes amb la situació viscuda a Catalunya el 2017, i els socialistes han reclamat als populars que retirin el recurs davant el Tribunal Constitucional que intenta aturar l'aprovació de la reforma del Codi Penal. Dilluns serà el dia en què el TC decidirà si accepta les cautelaríssimes que demana el PP o evita que el Senat aprovi definitivament la reforma del Codi Penal, la pedra angular sobre la qual Pedro Sánchez fa pivotar la seva política respecte a Catalunya.

1. Xerrameca. Sedició, malversació, poder judicial és la cançoneta que domina aquests dies l’escena política. El president Sánchez –reconegut pel seu sentit de l’oportunitat– ha vist la davallada de l’independentisme, en un moment en què bona part dels seus portaveus més sorollosos han passat de proclamar la imminència de l’embat a omplir-se la boca amb la paraula fracàs, com una ocasió per fer reformes legals pacificadores que evitin que la justícia tingui la darrera paraula sobre un conflicte que s’hauria de canalitzar políticament.

Un cop el PSOE ha rebutjat la proposta d'Esquerra per modificar la malversació de manera que decaigui el delicte de les causes relacionades amb l'1-O, els republicans s'enfronten aquest dilluns a un dilema: acceptar la proposta dels socialistes i Unides Podem sobre la malversació, malgrat que penalitzi actuacions com la de l'1-O, o mantenir la seva proposta tot i que això pugui comportar que finalment no hi hagi acord i, per tant, cap rebaixa en un delicte que afecta desenes de dirigents polítics que van participar en el referèndum del 2017. A continuació analitzem quines són les propostes que hi ha damunt la taula i quins són els possibles finals d'una qüestió que aquest mateix dilluns viurà una jornada clau amb el debat en ponència de les esmenes a la reforma del Codi Penal.

La proposta d’Esquerra per a la malversació no s’incorporarà com estava al Codi Penal. Tal com va explicar l’ARA , el PSOE tenia la intenció d’esmenar el text dels republicans i aquest diumenge ha fet pública la seva contraproposta. Com ha avançat La Vanguardia i ha confirmat l’ARA, els socialistes i Unides Podem plantejaran aquest dilluns a la ponència que ha de debatre les esmenes a la reforma del Codi Penal un text alternatiu que afegeix un nou tipus penal a la malversació perquè també es penalitzi la desviació irregular de fons dins la mateixa administració pública. És a dir, a diferència de la proposta d’Esquerra, per cometre un delicte de malversació no serà imprescindible el lucre personal. D’aquesta manera, els socis de coalició interpreten que els fets de l’1-O sí que podrien ser imputables per malversació, tot i que amb unes penes més baixes: amb la redacció que proposen el PSOE i Unides Podem, la pena màxima seria de 4 anys de presó i 6 d’inhabilitació.

Divendres, mentre la dreta política, mediàtica i judicial entrava en combustió per les novetats que arribaven des del Congrés en relació amb la reforma del Codi Penal, Pedro Sánchez es fotografiava somrient al costat d’Ursula von der Leyen i Emmanuel Macron a Alacant en una cimera clau per al futur del BarMar, l’hidroducte entre Barcelona i Marsella. La doble fotografia, a Madrid i al País Valencià, funciona com a resum de cap a on s’encamina el final de la legislatura espanyola, que entra en el seu últim any amb Sánchez posant la directa i disposat a batre’s finalment amb el sector més conservador dels poders de l’Estat, el que ha intentat fer-li la traveta des que a finals del 2019 va pactar amb Pablo Iglesias el primer govern de coalició de la democràcia a Espanya. Una batalla cruenta que Sánchez vol contrarestar amb un paper cada cop més destacat en la política internacional, culminat amb la presidència espanyola de la UE el segon semestre del 2023.

Quan aquestes passades setmanes es parlava als despatxos de Madrid de Pedro Sánchez i coses com la derogació de la sedició o, més recentment, de la reforma de la malversació, se solia sentir la frase següent: “No s’hi atrevirà”. Sembla mentida que aquests despatxos poblats per jutges, empresaris i periodistes no hagin entès encara l’essència del personatge Sánchez: la velocitat.

És possible que hagi sigut aquesta traducció del castellà de la frase se acabó lo que se daba el que ha tingut al cap Pedro Sánchez en impulsar des del seu grup parlamentari la reforma de la llei orgànica del poder judicial per evitar d’una vegada el vergonyós bloqueig d’aquest òrgan –de composició caducada fa quatre anys– a la designació dels nous magistrats del Tribunal Constitucional que li corresponen. Si surt aprovada la reforma, els vocals ja no ho podran retardar més. Hauran de votar una sola vegada els candidats proposats i sortiran escollits els que tinguin un major nombre de vots. Fins i tot es parla a la reforma de responsabilitats penals per als responsables d’un eventual bloqueig.