La primera vegada que va posar l’ull en un telescopi va veure la Lluna. I Júpiter. I els seus satèl·lits. I va quedar tan colpit que en aquell instant, recorda, va sentir la certesa que s’hi volia dedicar. I això que aleshores Ignasi Ribas (Manresa, 1971) només tenia 11 anys.

Què passa quan un forat negre mor? Segons el físic italià Carlo Rovelli, es podria transformar en la seva antítesi: un forat blanc, un objecte al qual res pot accedir.

Al principi només va ser una flor, però Emmanuel Mendoza, un estudiant de grau de la Universitat de Texas A&M, s’havia esforçat molt perquè florís. Quan a finals d’octubre va treure el cap amb els seus cinc pètals entre la seva col·lecció de pesoleres i més tard la van seguir més flors i fins i tot tavelles, Mendoza va poder entreveure una mica millor el futur que aquella flor podia anticipar en un altre planeta situat a milions de quilòmetres de la Terra.

Tiene la sonrisa de su madre

Carl Zimmer (Capitán Swing)

El periodista científic de The New York Times i autor de catorze llibres de divulgació, Carl Zimmer, arrossega el lector en un viatge colossal i exuberant a través d’una pregunta fonamental: què transmetem als nostres fills? Gràcies a les tècniques genòmiques actuals, sabem que transmetem una gran part de material genètic d’antics virus que van infectar els nostres avantpassats fins i tot abans que fossin humans. També en transmetem dels neandertals, amb qui ens vam encreuar fa desenes de milers d’anys. Però en aquest llibre no només hi ha els últims avenços en genètica sinó també els primers, fets per personatges pintorescos com Luther Burbank, creador de la patata Burbank, que actualment fa servir la cadena d’hamburgueseries McDonald’s, o de l’aranja rosa. A més d’esplaiar-se en anècdotes curiosíssimes i resseguir amb rigor la història de la genètica, Zimmer també s’atura a pensar sobre les dimensions ètiques de la modificació genètica en humans. I per fer-ho, li serveix de molt aquesta àmplia visió sobre la idea d’herència que construeix al llarg de tot el text.

]]>

El coet Ariane 5, que transporta la missió europea Juice a Júpiter i les seves tres grans llunes oceàniques, s'ha enlairat aquest divendres des del port espacial a Kourou, a la Guaiana Francesa. Després del retard patit dijous a causa d'una meteorologia adversa, la sonda Juice, equipada amb deu instruments d'última generació, emprèn un llarg i difícil viatge de vuit anys fins a arribar, el juliol del 2031, al planeta més gran del sistema solar i als seus satèl·lits Cal·listo, Europa i Ganimedes. L'objectiu: estudiar si reuneixen condicions d'habitabilitat.

]]>

Mantenir i fer avançar el llegat del que probablement ha sigut el millor divulgador científic de la història, Carl Sagan, no és una tasca senzilla. Lisa Kaltenegger (Àustria, 1977), directora de l'Institut Carl Sagan de la Universitat Cornell, als Estats Units, ha assumit el repte amb una passió que recorda la del mestre. Tot i que no el va arribar a conèixer personalment, quan rememora la sèrie Cosmos li brillen els ulls. "La manera d’entendre la ciència de Carl Sagan era intemporal i també ho era com aconseguia que ressonés amb totes les nostres facetes com a éssers humans", diu.

]]>

L'agència espacial russa, Roscosmos, ha enlairat aquesta matinada amb èxit la nau Soyuz MS-23, que haurà de retornar a casa els tres astronautes, dos russos i un nord-americà, que estaven atrapats a l'Estació Espacial Internacional des que la seva càpsula va quedar inutilitzada per una filtració. S'espera que la nova nau, que viatja sense tripulació, arribi a la plataforma espacial aquest mateix diumenge i s'hi estacioni, preparada per portar els cosmonautes a casa quan acabin la seva missió, probablement al setembre.

]]>

Quan, a les acaballes del segle XIX, H.G. Wells va descriure una invasió extraterrestre a la novel·la La guerra dels mons, va imaginar els marcians com uns éssers amb un cap gegant i setze tentacles, que acabaven sent víctimes dels bacteris de la Terra, contra els quals no tenien defenses. Wells probablement trobaria irònic que, 125 anys després, sapiguem que a Mart no hi ha hagut vida intel·ligent, però que, en canvi, en algun moment els bacteris podrien haver dominat el Planeta Vermell. Una nova pista la proporciona l’estudi que ha publicat recentment a la revista Astrobiology el grup de Michael J. Daly, de l’escola de medicina de la USU, la universitat del govern federal dels Estats Units, segons el qual podrien sobreviure bacteris sota la superfície de Mart durant més de 280 milions d’anys.

]]>

L’exploració de Mart, iniciada als llunyans anys 60 del segle passat en un context de Guerra Freda entre les dues superpotències del moment, els Estats Units i la Unió Soviètica, sempre ha viscut el somni de trobar-hi almenys indicis de vida. De moment, no ha estat possible, però enlloc no està escrit que no n’hi hagi. La distància i les limitacions tecnològiques no permeten assegurar res en un sentit o en un altre. El que sí que han possibilitat, per ara, és descriure fenòmens geològics antics, i també algun de modern, que demostrarien activitat en capes profundes del planeta. S’han documentat masses d’aigua, tsunamis, impactes de meteorits i, molt més recentment, activitat sísmica i fins i tot volcànica.

]]>

El telescopi espacial James Webb, en vol des del dia de Nadal del 2021, ja fa ciència de primeríssim nivell. La seva tramesa d’imatges aporta tanta informació i de tanta qualitat que hi ha astrònoms, astrofísics i fins i tot astrobiòlegs que s’hi refereixen com un abans i un després. Sigui real o exagerada aquesta apreciació, el que és cert és que mai fins ara no s’havia pogut veure amb una resolució tan alta un exoplaneta, un planeta fora del nostre sistema solar. El telescopi espacial s’ha centrat en el planeta WASP-39 b, situat a uns 700 anys llum de la Terra. Les imatges donen informació d’àtoms, molècules i fins i tot senyals d’activitat química i núvols. La revista Science publica aquesta setmana una àmplia col·lecció d’articles sobre totes aquestes qüestions.

]]>