La paternitat i la maternitat són un misteri infinit, sobretot als nostres temps. Un misteri que habitualment no es desvela fins al moment en què ja no és possible tornar enrere. O sí? Als Estats Units, a més de l’adopció pública, hi ha la privada. Aquesta darrera està molt menys reglada i dona lloc a fenòmens com l’anomenada reubicació privada, per la qual nens i nenes de la resta del món adoptats als Estats Units poden ser regalats per internet o a les reunions que fan algunes esglésies evangelistes per col·locar joves que han estat adoptats i refusats per altres famílies.

Josep Julien (Barcelona, 1966) va debutar com a dramaturg el 1998 amb Absolutament lluny, però un temps després va deixar d'escriure. Hi va tornar el 2021 amb Bonobo i, des d'aleshores, s'ha convertit en un autor recurrent a la cartellera catalana. En paral·lel, al llarg de totes aquestes dècades, Julien s'ha construït una sòlida carrera com a actor de teatre, cinema i televisió. Ara estrena a la Sala Àtrium Carn humana, una comèdia amb Meritxell Calvo i Santi Ricart que fa aflorar els pensaments més foscos d'una parella abocada a la competitivitat pel seu fill.

Els actors i les actrius són éssers fràgils confrontats de per vida a un esdevenir on l’únic segur és la incertesa. Són mentiders professionals a qui més s’admira com més ens enganyen. Sempre navegant entre la ficció escènica que els permet fer allò que està prohibit, com per exemple matar, però sempre pendents d’un esquerp reconeixement, i amb una realitat personal que tot sovint es bamboleja a la corda fluixa. I tot això també li passa al protagonista d’aquesta història escrita per un actor i director, Josep Julien, i que en les mans de Santi Ricart esdevé un viatge emocional, i en cotxe, per realitats imaginades. El viatge (segurament que una mica massa llarg) vital d’un actor català sense feina que es guanya les garrofes sobre una grua municipal que, posseït per moments d’insensatesa, es complicarà d’allò més la vida. És una confessió a cau d’orella que exigeix a Ricart desplegar una gamma de recursos que van des de la constricció fins a l’alienació tot passant per la tristesa, la ironia sobre un mateix i la solidaritat altruista. I ho fa en una Sala Flyhard que redueix a la mínima expressió l’espai escènic (sí, és possible) no gaire ben moblat, tot sigui dit, amb un gran televisor que fa més nosa que servei.

Un bonobo és un mico, un mico semblant al ximpanzé que viu a les selves del Congo. El bonobo que dona títol a l’obra guanyadora del XV Premi Masó i del premi SGAE està reclòs en una gàbia en una benzinera de la carretera que va cap a França. Ves a saber com hi va arribar. Un noi magribí que condueix una furgoneta de camí cap a París s'atura a la benzinera. I aquí comença un viatge inesperat, una fugida en direcció contrària a la que portava, acompanyat d’una jove prostituta i de la seva criatura.