Hi pot haver encara rastres de JFK? Qui sap si algun dia sabrem del cert qui el va matar i per què. Aquest enigma encara perdura i, malauradament, no podem projectar-hi llum. Però a la pregunta inicial, podem, des d’aquí, respondre que sí. Tinc a les meves mans una carta que és un rastre, corpori i tangible, d’un dels grans mites del segle XX. Un mite que és, alhora, tres mites: JFK, el seu assassinat i la seva esposa, Jackie. Un conglomerat ple de simbolisme, de fatalisme; una història, la seva, que explica un període fonamental de la història recent. Un assassinat que va sacsejar el món i, segur que sí, el va canviar. I una primera dama que en si mateixa també ha acumulat un relat propi extremadament interessant, duríssim; una dona fascinant que ha generat admiració, controvèrsia i, com tots els grans personatges, tota mena de ficcions al seu voltant. Jacqueline Bouvier (després Jackie Kennedy i Jackie Onassis) s’ha explicat del dret i del revés des de la historiografia oficial i no oficial, la literatura, el cinema, la televisió i tota mena de suports, canals i registres. Avui, modestament, des d’aquestes línies també l’explicarem, una mica més, amb una carta.

Escriure sobre el llibre pòstum de l’amic Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) és una injecció d’emoció però també una enorme responsabilitat. No faré aquesta feina des de fora, des de la suposada talaia que té el crític literari. Tampoc escriuré des d’una subjectivitat absoluta forjada en cap efusió sentimentaloide, perquè el resultat no tindria cap mena de valor. Ressenyaré Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta (Folch&Folch) instal·lada en un terreny fronterer entre la professionalitat i la il·lusió. L’autor segur que em renyaria.