Una sibil·la mallorquina amb una catana japonesa. Així és la Maria Hein (Felanitx, 2003) del disc Katana (Primavera Labels, 2025), dedicat a la memòria del pare. La mallorquina projecta una veu molt singular entre ritmes urbans i tonades tradicionals, tal com va fer en la magnífica versió d'Alenar de Maria del Mar Bonet. També la inclou en un àlbum que té com a fil conductor la venjança a la manera de la pel·lícula Kill Bill, de Quentin Tarantino. Després de Continent i contingut (2021) i el tomb per l'electrònica de Tot allò que no sap ningú (2023), Maria Hein torna amb un tercer disc ple d'actitud i bones solucions musicals.

Un any més l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, a Barcelona, ha acollit la festa de presentació del Mercat de Música Viva de Vic. Set artistes i grups han ofert un tast musical del que presentaran del 13 al 16 de setembre a la capital osonenca: Paula Valls, Xarim Aresté, Eva Fernández, Maria Hein, La Ludwig Band, Los Sara Fontán i Marc Parrot, cadascú tocant una única cançó. “Cal agrair la generositat dels músics, que toquen una cançó per defensar el que presentaran a Vic”, ha dit el director artístic del Mercat, Marc Lloret, conscient de la fredor del format, fins i tot per a músics tan experimentats com Marc Parrot, que ha tancat la festa.`

Un so nou per esmicolar l'anterior. En totes les revolucions de la música popular, han estat els joves els que han agafat les regnes de la situació i han forçat que hi hagués canvis. L'equació és simple: de cop i volta coincideixen en l'espai-temps tot un seguit d'artistes talentosos que emergeixen a partir d'un públic que els reclama i que desplacen el que hi havia abans. Recordant el lema de la Tamla Motown, la discogràfica soul que durant els anys 60 es reclamava com la portadora del so de l'Amèrica jove, hi ha tot de noms que han pres la paraula després d'anys de cert immobilisme musical al circuit mainstream del nostre país. Aquesta irrupció s'ha anat coent a poc a poc i ha esclatat sobretot l'últim any, quan tot de grups nous, amb nois i noies nascuts a partir de l'any 1997, han començat a ocupar espais que fins ara eren reservats a bandes d'altres gèneres i generacions. Una xarxa de projectes que han fet el clic i han canviat l'ecosistema musical nacional, començant un procés que tindrà un dels seus punts àlgids aquest estiu, quan seran els amos dels escenaris. El relleu és aquí i la nova fornada ha arribat per quedar-se.

Ginestà, família i amics. Així es presentava el concert del grup dels germans Pau i Júlia Serrasolsas. La família era Maio, que va fer de telonera; i els amics, una colla de músics amb els quals comparteixen afinitats estètiques i existencials diverses malgrat unes diferències estilístiques cada vegada menys marcades. Tot i que les dates nadalenques no són les millors per a la música en directe, i tot i que era ja la cinquena actuació de Barcelona des que van presentar el disc Suposo que l'amor és això a l'Apolo el 31 de març, van encabir més de 1.500 espectadors a la Sala Razzmatazz, tothom ben predisposat a participar en una celebració que va tenir molt de manifest generacional i demostració d'un canvi de paradigma a la música festiva: pop que es pot ballar i lletres que el públic canta de cap a peus. ¿La Oreja de Van Gogh per a la generació Autodefensa?

Com és el dia a dia de Ginestà? Què és el millor i el pitjor del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar? Quin és el poder curatiu de la música? Per què creuen que han de canviar les festes majors? I què pensen dels "grups de trompetes"?