La senyora pateix i pateix tot el dia per si li ocupen el pis que es va comprar amb els estalvis de tota una vida. No hi ha dia que no encengui el televisor i no hi trobi imatges d’immobles destrossats, terribles violacions de la propietat privada. Els espantavelles ocupen bona part de la graella matinal. La senyora no veu, esclar, la perversió d’un sistema que especula amb l'habitatge, dominat per grans tenidors i fons voltor que fan impossible l’accés a un sostre digne, i que la fa servir a ella de peó per imposar un clima general en què els desnonaments no només són acceptables sinó que són del tot necessaris. Tant és que els “llançaments” siguin de famílies, de nens. La propietat és més sagrada que la compassió cap als desemparats, i posar-los al mateix sac que als aprofitats i dròpols fa més fàcil la seva deshumanització. O sigui que la por de la senyora és, en realitat, por de la pobresa, dels qui no tenen res. Si no tenen res, no poden perdre res i, per tant, podran arriscar molt més que qui té alguna cosa.

O potser la pregunta més adequada seria: tu de què tens por? Perquè hi ha poques emocions com la por que ens igualin tant i ens recordin tan bé la nostra justa mesura humana. Des de la por a la foscor, als monstres o a la separació de la mare, fins al dolor, la solitud o la mort d’aquells a qui estimes i saben qui ets realment. Les pors ens van visitant al llarg de la vida com fantasmes que adopten les formes més variades de la pèrdua. La violència, quedar-se sense pis o sense feina, o sense dignitat; sobreviure a un fill o a un amor. Tot això ens trasbalsa d’aquella manera que ens estreny el cor amb duresa, gairebé físicament.

Intent d'assassinat a Trump. Nou bombardeig d'Israel a Gaza. Drons russos sobrevolen Polònia. Por. Vox diu que les ocupacions estan descontrolades. Sánchez demana votar per evitar que l’extrema dreta arribi a la Moncloa. Ayuso afirma que els menors migrants són cada dia més agressius. Por, por, por. L’IPC s’enfila un 26% en 10 anys. El lloguer a Barcelona ja és, de mitjana, de més de 1.100 euros. Por. I la llista podria ser gairebé infinita.

El projecte d'Antoni Muntadas On Translation: Fear ens enfronta al que l'artista denomina "mecanismes invisibles". Destaca com aquests serveixen per explotar políticament els mitjans de comunicació i com les persones que estan en el poder els utilitzen per controlar els ciutadans entorn d'una ideologia o d'un discurs concrets.

La por és una emoció universal, profunda i essencial, que està directament vinculada a la supervivència. Tots en algun moment hem sentit una pressió al pit, una tensió sobtada als músculs, un calfred a la pell o un batec accelerat del cor que anticipen un perill imminent. Però què és exactament la por? Per què ens és tan necessària i com la podem gestionar? I què revela sobre nosaltres, com a espècie i com a individus?

És la nit, la foscor... La responsable de la seva por. El fet de no veure-hi amb claredat, entre altres coses, encén com una alerta interior. Aleshores, augmenta la desconfiança, la incomoditat, la sensació d’impotència; i apareixen l'angoixa i el temor, que fan imaginar, fins i tot, que vindrà un monstre. Simplement, però, s’acaba el dia i, tot el que té d’enigmàtica la penombra ho té de reposada i càlida. Només cal mostrar-li aquestes qualitats a l’infant o el jove (i acompanyar-lo) perquè les assaboreixi. A l’estiu pot ser un bon moment: la fresca nocturna convida a sortir a l’exterior quan s’apaga el dia. A part, són uns mesos idonis per embadalir-se observant les estrelles i fent tot tipus d’activitats a fora, sense oblidar les colònies i els campaments, en què els jocs de nit són –per a aquells que ja l’han superada– una autèntica diversió.

Les pors: als sorolls forts, a la separació dels progenitors, als estranys, als animals, a la foscor, a quedar-se sol, a éssers imaginaris, a fer-se mal, a la mort, als lladres, a fenòmens naturals, al fracàs acadèmic, al rebuig social... és habitual que apareguin al llarg de la infància. “N’hi ha que transiten de manera normativa, apareixen i desapareixen a mesura que l’infant va creixent i madurant”, expressa Maria Taló, psicòloga infantojuvenil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Alhora, recorda que tenir pors durant la infància i l’adolescència és completament normal i no hauria de generar preocupació.

Juliol d’eleccions. Respira. Fa tan sols un parell de setmanes escrivia de l’esgotament i d’aquest no ser capaç de més que s’ha apoderat del meu entorn, de mi, com si no ho sabéssim, que això passa cada any, quan el curs s’acaba i l’estiu arriba impietós. Ara que escric, podria escriure de censures, de promeses electorals, de debats mediocres, d’escàndols un pèl histrionitzats, de ficcions delirants i de deliris de grandesa. Però vull escriure de la por. Respira. Com si de la por se’n poguessin dir coses transparents. Com si la por no fos un bromall grisós que tot ho emboira. 

Un dia, mentre la Carla es banyava a la platja, es va adonar que, de cop i volta, l’aigua deixava de ser semitransparent per tornar-se blau fosc intens. Havia passat de tocar de peus a terra a tenir un precipici marí sota els peus. De sobte percebia la temperatura de l’aigua molt més freda i sentia com si la gravetat l’empenyés cap a les profunditats. Completament esgarrifada, va sortir corrents cap a la tovallola. Des d’aleshores evita tots els plans que impliquin anar a banyar-se al mar. Pateix el que es coneix com a talassofòbia.

La por a agafar un avió és més comuna del que sembla. Segons dades de l’Organització de l’Aviació Civil Internacional (OACI), un de cada sis passatgers d’arreu del món en pateix, tot i que hi ha diferents graus d’intensitat i la majoria de persones són capaces de controlar-la. “Tot i que la por i la fòbia col·loquialment són sinònims, no és el mateix ni requereixen el mateix tractament”, assegura Montserrat Lucas, psicòloga clínica i coordinadora del Grup de Treball de Psicologia Aeronàutica del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “Una fòbia com l’aerofòbia t’immobilitza o et fa fugir de la situació. En canvi, la por és una emoció bàsica i de supervivència, però no et paralitza”, afegeix l’experta. 

Enguany Facebook i Twitter han permès que es difongués a les seves plataformes el vídeo d’una xerrada en què Michael J. Knowles, un analista polític de dretes, demanava l’erradicació del “transgenerisme”. La Coalició d’Acció Política Conservadora (CPAC, per les seves sigles en anglès), organitzadora de la xerrada, afirmava en publicacions a les xarxes socials de promoció del vídeo que tractava sobre “la temptativa de l’esquerra d’esborrar les dones biològiques de la societat moderna”.

De la pandèmia al ChatGPT. De volar a la panerola domèstica. Són elements que, en més o menys mesura, provoquen pors i una sensació d’amenaça incontrolada. La por és una reacció natural de totes les espècies animals, que ha ajudat la humanitat a fugir de perills i, en definitiva, a sobreviure. Però alhora sovint és un fre a sortir de la zona de confort de cadascú. La dicotomia entre la por i el progrés ha estat la qüestió sobre la qual ha girat el primer debat del cicle organitzat per l’ARA i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). La subdirectora de l’ARA Carla Turró modera els debats.

Per capbussar-se en les profunditats de la por no cal una armadura de coratge. En tot cas, calen ganes de raonar-hi. Ho afirma Antoni Talarn, doctor en psicologia, psicoterapeuta i expert en psicologia clínica i professor titular al departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB, que apunta a la capacitat d’entendre-la com “una de les emocions més animals que hi ha, perquè és primària i universal” alhora que és una emoció molt personal. “Tots hem tingut por algun cop a la vida, però no l’hem sentida ni pels mateixos motius ni amb la mateixa intensitat”, insisteix a dir l’expert, per a qui “la manera com fem front a les pors té a veure amb com veiem el món, amb com veiem els altres i amb com ens veiem a nosaltres”.

Quan l'Oriol, de 30 anys, va saber que tindria un fill va tenir tres impulsos immediats: matricular-se en una autoescola, baixar-se aplicacions per trobar pis i buscar un grup de suport a la paternitat. Tres actes reflexos que responien a tres grans pors. La primera, no tenir el comandament, una ressonància patriarcal de voler el control. La segona, buscar pis, responia a la por material: no tinc prou diners per mantenir aquest fill, no tinc un espai digne per a ell. La tercera, potser la menys definida, era "no saber com fer-ho" i necessitar ajuda per a aquesta nova etapa on tot eren (i són) incerteses. 

La meva filla de 5 anys és tímida i les reaccions dels altres nens l’espanten. Si la seva germana li crida, es queda callada i plora per treure’s la por.  

@Altae

Durant la infància hi ha moments determinats en què apareixen pors, que de vegades anomenem fòbies perquè es poden focalitzar en animals –la cosa més habitual–, en la foscor –sobretot a l'hora d’anar a dormir– i, a vegades, en els nens o en els iguals, com sembla que és el cas d’aquesta nena, explica José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat de Barcelona (UB). “És una por al contacte, al que l’altre pugui fer i que la nena no sap gaire com respondre-hi”, afegeix l’expert.

]]>