Vaig conèixer l’Alba quan va començar a sortir amb un dels meus millors amics. Com que ell era més gran, vaig creure que la diferència d’edat els acabaria penalitzant i no durarien gaire, però, per sort, no va ser així i, amb el temps, nosaltres dues també ens hem fet amigues. L’altre dia vam quedar per dinar i, per sorpresa, em va regalar un llibre. “L’he estat llegint aquests dies i tota l’estona pensava que creia que t’agradaria, així que te l’he comprat”, em va dir. Em vaig emocionar. El fet que m’hagués tingut present i que hagués dedicat part del seu dia a anar a la llibreria a buscar-me un llibre que creia que em faria feliç, efectivament, em va fer molt feliç.

Deia Marcel Proust que els llibres bonics estaven escrits en una mena de llengua estrangera. Això ve a tomb perquè la primera impressió que es té quan es llegeix l’escriptora sud-africana trasplantada al Regne Unit Deborah Levy (1959) és que escriu en una llengua particular, que de tan poc pretensiosa resulta màgica. Ho demostren els seus atípics tres volums autobiogràfics Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals, reunits en un sol volum a Angle Editorial el 2021. Es diria que no escriu des de les alçades, sinó des del bell mig del quefer literari, com una abella laboriosa que fa la feina sense escarafalls. Però l’abella Levy té ales i, de tant en tant, voleia en l’aire i fa acrobàcies, per la qual cosa sembla més un pardal juganer que de cap manera somnia a ser una àliga.

Abans de començar l’entrevista, Deborah Levy vol aprendre a pronunciar bé el nom d’Alexandre Gombau i Arnau, el traductor al català del seu últim llibre, L’home que tot ho veia (Angle Editorial / Random House). Levy és molt observadora i li encanta el tabac negre i els Negroni. Nascuda el 1959 a Johannesburg, on el seu pare va estar empresonat quatre anys per ser membre del Congrés Nacional Africà, Levy va marxar a viure a Anglaterra amb la seva família quan tenia nou anys. Ha escrit teatre, novel·la i una trilogia autobiogràfica. L’home que tot ho veia és com un trencaclosques on coexisteixen passat, present i futur. Tot comença el 1988, quan Saul Adler és atropellat per un cotxe mentre travessa el pas zebra d’Abbey Road, que tan famós han fet els Beatles. Molts anys més tard, el 2016, en ple Brexit, el tornen a atropellar al mateix lloc i el mateix home, i Adler mira enrere des del llit d’un hospital londinenc. Entremig viatja al Berlín comunista i s'enamora de dones i homes. Com diu el títol, Adler ha vist moltes coses, però queda oberta la pregunta de què ha entès o fins a quin punt pot digerir tot el que sap.