Aquesta setmana, el Govern anunciava 32 mesures contra la violència masclista que, en l'àmbit de la violència vicària —la que s'exerceix contra els fills per fer mal a la mare—, mostrava la intenció de fer una "revisió del sistema de custòdies compartides". La directora general per a l'Erradicació de les Violències Masclistes, Belén Gallo, ha concretat a l'ARA que pretenen fer una "diagnosi" per "posar sobre la taula quines mancances hi ha". Ara per ara, el Codi Civil Català i la Llei estatal de protecció de la infància i l'adolescència estableixen que ningú pot tenir la custòdia del seu fill ni cap règim d'estades si hi ha "indicis fonamentats" de violència familiar o masclista.

En vigílies del 25-N, el dia per l'eliminació de les violències masclistes, el Govern ha anunciat que impulsarà un diagnòstic de la realitat de les custòdies compartides en cas de divorcis. Segons ha explicat el departament d'Igualtat i Feminisme, es tracta de tenir una fotografia acurada per poder conèixer l'impacte que aquest model té en la violència vicària, en què el pare vol ferir la seva exparella fent mal als fills, essent l'assassinat el grau màxim.

Jo tenia una família feliç, de les que tenen conversa i riuen als restaurants, i sempre m'havia inquietat veure algun pare separat, o potser vidu, sense afaitar i en companyia de dos fills adolescents menjant en silenci. Quan em vaig separar vaig tenir por de convertir-me en un d'aquests pares que, sense la parella, se senten incòmodes amb els seus propis fills. Pobres pares que se senten observats quan van a buscar els nens a l'escola. O quan fan cua al cinema. Potser també formaven part d'una família que reia, i ja no riuen, i parlen poc, i no es miren, i fins i tot treuen el mòbil. Al principi em feia por ser un d'aquests pares, i que els fills comparessin, i que la preferència per un progenitor o per l'altre es fes evident, i que no s'animessin a passar un cap de setmana amb mi a la muntanya o al mar.