Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) s’han duplicat entre els adolescents catalans des del confinament per la pandèmica de la covid. Els diagnòstics han crescut especialment entre les noies d’entre 10 i 19 anys, amb independència del seu nivell socioeconòmic i la seva situació familiar. No obstant això, l’anorèxia, la bulímia i els trastorns per afartament no són només patrimoni dels infants i dels adolescents. L’enquesta de salut de Catalunya apunta que, actualment, hi ha més de 85.000 persones que pateixen alguna mena de TCA. Totes aquestes dades van posar-se de manifest l'octubre passat, en el marc d’un Sant Pau Talks en què, a través de diversos professionals de la unitat de TCA de l’hospital i dels testimonis d’alguns dels seus expacients, es van abordar les causes i les afectacions personals i familiars d’aquest grup de malalties mentals, així com les fases de la seva curació i la importància de l’entorn del pacient en aquesta travessia tan dura.

–"Tenia atacs d'ansietat quan veia el menjar a taula".

“No m’agraden les meves cames, a la piscina m’hi fixo i les altres nenes les tenen més primes que jo”, comenta la Marina, de només sis anys. Els infants no són immunes als cànons de bellesa socialment acceptats i poden, en edat primerenques, patir insatisfacció corporal.

La pandèmia va impactar plenament en la salut mental dels infants i adolescents i va ser un detonant de trastorns de la conducta alimentària (TCA), com l'anorèxia nerviosa i la bulímia. Si bé les xifres han disminuït lleugerament després de l'escalada de diagnòstics causada per la covid, el nombre de persones ateses per aquesta mena de trastorns es manté encara molt per damunt de les xifres prèvies a la crisi sanitària del 2020. Alguns dels casos en infants i adolescents són d'alta complexitat que requereixen una atenció més especialitzada. Des de l'octubre passat, molts d'aquests pacients greus s'atenen a l'Hospital Sant Joan de Déu i amb una iniciativa innovadora a l'Estat: la unitat terapèutica de TCA d'alta complexitat Minerva. Aquest projecte, que té una durada de quatre mesos, no només dona servei al pacient, sinó a la família al complet. Això vol dir que la criatura o l'adolescent ingressa inicialment a l'hospital i, després, durant uns quinze dies, també ho fan els pares i germans. Ara bé, aquest ingrés familiar no es fa a l'hospital, sinó en un pis tutelat que permet intensificar el procés de recuperació de l'infant.

La demanda d'atenció de casos d'anorèxia i bulímia, agreujada pels efectes de la pandèmia i la pressió estètica de les xarxes socials, fa temps que ha desbordat els centres de salut mental, on les visites han crescut un 61% respecte al 2018. També és inassumible per a les unitats especialitzades, les anomenades UTCA, enfocades a atendre els trastorns de la conducta alimentària (TCA) més extrems, que afecten especialment nenes i adolescents, i on la demanda ha crescut un 59% en cinc anys amb uns temps d'espera per accedir a una plaça d'ingrés que desesperen tant pacients com professionals.

La Generalitat descarta un concert amb la sanitat privada per atendre el gran augment de casos de trastorns de la conducta alimentària (TCA) arran de la pandèmia, malgrat que els centres privats estan assumint actualment la majoria de pacients greus per la falta de recursos a la sanitat pública i tenen un 75% més de places hospitalàries especialitzades en aquesta patologia que la pública. En concret, a la privada hi ha 601 places i a la pública només 171, segons un recompte fet per l'ARA.

Totes dues es diuen Paula, pateixen anorèxia nerviosa i estan en tractament a l’hospital de dia de la Clínica Bofill, a Girona, un dels centres privats especialitzats en els trastorns de la conducta alimentària de Catalunya. Han acceptat fer aquesta entrevista i donar la cara perquè esperen ajudar d’aquesta manera altres joves que estiguin en la seva mateixa situació, i perquè volen denunciar les mancances del sistema públic de salut en el tractament d’aquests trastorns. “Els polítics s’omplen la boca parlant de salut mental, però després no hi destinen recursos –es queixen–. Hi ha gent que s’estan morint perquè no poden pagar un tractament”. Elles tenen la sort de disposar del suport econòmic dels seus pares. Físicament ja estan gairebé recuperades. Els falta, però, el més difícil: deixar d’obsessionar-se amb el cos. 

¿Com pots afrontar una situació que no entens? ¿Com pots acompanyar en la cura d’una situació mental que distorsiona la percepció d’un mateix i condiciona la mirada sobre tu, la teva vida i tot el que t’envolta? Aquesta és la pregunta que es feia la mare de la Maria quan la seva filla, fins aleshores tècnicament perfecta, va ser diagnosticada amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA).

La salut pública té un problema creixent al voltant dels trastorns de la conducta alimentària, que afecten sobretot noies adolescents, amb l'anorèxia com a principal flagell. L'aïllament i la reclusió de la pandèmia no han fet sinó agreujar aquesta dura realitat, tan difícil de detectar i gestionar per les famílies que la pateixen, i naturalment per les joves directament afectades. L'escassetat de places hospitalàries públiques especialitzades en trastorns de conducta alimentària, tal com denunciem avui al diari, suposa una greu dificultat afegida per fer front a aquesta realitat. A la xarxa de salut pública només hi ha 171 places d'hospital per atendre casos greus, enfront de les 601 dels centres privats, on el preu del tractament oscil·la entre els 1.000 i els 5.000 euros al mes per pacient. Per tant, gairebé un de cada cinc malalts no té més remei que pagar-se un tractament que, al marge de l'hospitalització, es pot allargar molt en el temps. I com més s'allarga la malaltia, pitjor és el pronòstic. De fet, com és sabut, la curació total pot trigar anys.

“Estava molt prima i no volia menjar. A més, s'autolesionava, donava cops contra la paret i plorava i cridava demanant ajuda. És un trastorn mental molt greu. Fins que no ho vius, no t'ho pots imaginar”, diu Javier García, a qui se li fa un nus a la gola quan descriu com estava la seva filla de 20 anys fa només uns mesos, al maig. Amb tot, quan la va portar a l'Hospital de Sant Pau, l'únic públic de la ciutat de Barcelona que té una unitat especialitzada en trastorns de la conducta alimentària per a pacients majors d’edat, li van dir que havia d'esperar almenys un mes i mig per ingressar-hi. Hi havia llista d'espera. Desesperat, el Javier va demanar dos crèdits per un total de 15.000 euros al banc per tractar la filla en un centre privat. Aquesta és l'altra cara de l'anorèxia i la bulímia.

El procediment per entrar als grups de WhatsApp és sempre el mateix. Cal enviar un missatge de presentació indicant el nom, l'edat, el país de residència, quin era el teu pes inicial quan vas començar el règim, quin és el teu pes actual i quin el teu pes meta, el que vols assolir. També cal precisar si ets ana o mia, és a dir si pateixes anorèxia o bulímia. En alguns grups també és necessari enviar una foto en roba interior o fins i tot un vídeo. Amb totes aquestes dades, la persona que l'administra decideix si t'hi dona accés o no.

Com podem saber si una filla pateix un trastorn de la conducta alimentària o si el seu comportament només és degut a l'adolescència? Què cal fer en cas que tingui anorèxia o bulímia? I on es pot buscar ajuda? Els professionals donen els consells següents als pares: