Em fascina la velocitat amb què s’estenen les sentències fermes quan fa pocs minuts que es coneix una notícia. A finals de gener, El País publicava els testimonis de tres dones que denunciaven haver patit violència sexual per part del cineasta Carlos Vermut. Quaranta-vuit hores després, amb motiu dels premis Feroz, el diari destacava el silenci de bona part del món audiovisual envers l’afer, i durant els dies posteriors van arribar uns posicionaments que, sobretot, posaven el focus en la importància de donar suport a les víctimes, de foragitar els abusos de poder, d’evitar la criminalització o el qüestionament de la víctima fins i tot quan la denúncia arriba al cap de molt de temps. No puc estar més a favor d’aquests pronunciaments, que ens agermanen amb els principis sobre els quals es va edificar el Me Too.

Tres dones han acusat el cineasta Carlos Vermut d'haver-les agredit sexualment, segons han denunciat a El País. Es tracta d'una estudiant de cinema, una treballadora en una de les seves pel·lícules i una treballadora del sector cultural que afirmen que Vermut va utilitzar la seva posició i reconeixement per tenir relacions sexuals violentes no consentides amb elles. El director, entre d'altres, de la premiada Magical girl i de Mantícora, admet haver "practicat sexe dur de manera consentida, perquè és molt important el consentiment".

En el que es perfila com un dels millors anys del cinema espanyol recent, Carlos Vermut ha firmat potser la millor pel·lícula de la temporada i, sens dubte, la més atrevida i pertorbadora. Mantícora, que aquest divendres arriba als cinemes, la protagonitza un dissenyador de criatures en 3D (Nacho Sánchez, magnífic) que, després de salvar un nen d'un incendi, comença a sentir un desig prohibit contra el qual lluita desesperadament. Vermut s'endinsa en la nit més fosca de l'ànima amb una seguretat que impressiona i es confirma com a arquitecte de dilemes morals irresolubles.