L'adaptació del llibre de Maggie O'Farrell arrenca amb la protagonista arraulida al bell mig del bosc, contemplada des d'un pla zenital que remarca com encaixa de manera orgànica en la natura, com un nadó al ventre de la mare. La pel·lícula de Chloé Zhao es desvia així de l'inici de la novel·la per subratllar-ne, tanmateix, el seu element singular: la centralitat i la identitat autònoma de la protagonista, l'Agnes, que fins ben avançada la narració no esdevé l'esposa de William Shakespeare. El film marca des del principi com l'Agnes respon a un model de feminitat heterodoxa, però idealitzada en els darrers anys: la dona que no s'ajusta a les convencions socials ni intel·lectuals per connectar amb unes formes d'experiència i coneixement vinculades amb l'entorn natural.

Fa uns anys, Nick Cave va escriure el guió per a una seqüela de Gladiator (2000) a petició de Russell Crowe. En aquesta, el protagonista tornava d’entre els morts per ordre dels déus romans, amb la missió de liquidar un tal Jesucrist. Sens dubte, hauria sigut una pel·lícula ben diferent d’aquesta Gladiator II que Ridley Scott ha dirigit un quart de segle després de l’oscaritzada primera part. Al film, el personatge de Crowe és un record heroic del passat, però el seu esperit es transfereix a la figura de Paul Mescal, que encarna un guerrer d’origen misteriós, venut com a esclau en una Roma que es troba sota els designis dels dements emperadors germans Geta i Caracal·la.

Com en el seu segon llargmetratge, Weekend (2011), a Desconocidos (All of us strangers) Andrew Haigh explora com una trobada en principi casual i sexual entre dos desconeguts pot desembocar en un vincle d'intimat profund. L'Adam (Andrew Scott) mena una vida solitària que li pesa com una nit sense fi, en part provocada, descobrim aviat, per la mort prematura dels seus pares quan tenia 12 anys. Fins que un vespre, un veí, el Harry (Paul Mescal), truca a la porta. Haigh expandeix el punt de partida en una proposta que s'endinsa en una esfera sobrenatural sense abandonar el context del drama realista a la manera, salvant les distàncies, de la Petite maman (2021) de Céline Sciamma. L'Adam torna a trobar-se amb els seus pares dels anys vuitanta per repensar tot allò que no va viure amb ells, des de la sortida de l'armari fins a l'acompanyament en la seva vida adulta, mentre que sembla que solidifica la relació amb el Harry. Però la convivència entre el món real i el fantasmagòric no sempre flueix com al film de Sciamma i algunes incongruències dificulten el compromís amb un film que ho aposta tot a la implicació emocional. Andrew Scott (el hot priest de la sèrie Fleabag) es deixa la pell en fer palpable el desconsol feroç que corseca el seu personatge, mentre que Mescal clava el jove solitari seductor, tendre i perdut alhora. El film culmina amb una seqüència tan arriscada com coherent i colpidora que sap visualitzar, ara sí, la possibilitat d'un amor redemptor més enllà de la mort.

Una dona que acaba de ser mare recorda unes vacances que, quan era una adolescent, va passar amb el seu pare en un resort a Turquia. Amb tan escarida sinopsi, Charlotte Wells construeix una devastadora opera prima que aborda les fractures internes d'una relació paternofilial que, com quasi totes, és una història d'amor incondicional entre dos complets desconeguts. En aquest procés d'indagació memorística iniciat per la protagonista a partir del visionat d'unes antigues cintes de vídeo, una capbussada a les aigües (pixelades) del record, Wells s'allunya de la narrativa convencional per acostar-se al llenguatge sensual i el·líptic de la poesia.