L'última va ser, potser, la de la tercera via. Se'n recorden? Per a Anthony Giddens, la idea d'una via intermèdia entre el capitalisme d'inspiració liberal i el socialisme d'inspiració postmarxista era, si més no, plausible. Va ser molt popular entre finals del segle XX i començaments del XXI. Tot plegat tenia precedents. El més recent era la noció eurocomunisme, formulada a finals de la dècada del 1970 sobretot en països de l’àrea cultural llatina, com ara Itàlia (Santiago Carrillo en va ser també un gran defensor). La tercera via de Giddens no tenia res a veure amb l'eurocomunisme, òbviament, però sí que provenia d'una mateixa inquietud: la de no identificar el fracàs del socialisme real amb les idees de l'esquerra europea (només europea; el matís és substancial per entendre què va passar a Veneçuela, posem per cas). Fent paret amb aquest concepte, hom parlava des de posicions menys esquerranes d'un "capitalisme amb rostre humà". En aquell moment hi havia també una reivindicació raonable del liberalisme polític, vista, per exemple, la fallida del model suec. Fou el cas de Mauricio Rojas. Fins i tot van aparèixer coses conceptualment tan rares com les que defensava Kenichi Ohmae al Japó: la desmembració territorial de l'estat nació en funció de les seves potencialitats econòmiques. Etcètera (un resum intel·ligible de tot això que estem explicant ocuparia, molt comprimit, una dotzena d'articles com aquest).

Un dels efectes positius de les crisis constitucionals de gran magnitud és que no hi ha manera de resoldre-les sense una reforma institucional profunda. Si la cúpula del poder judicial no funciona, el Tribunal Constitucional està polititzat i el Parlament troba dificultats per tirar endavant les seves iniciatives legislatives, què ens queda? Que ningú es pensi que el que ha fet aquesta setmana el Tribunal Constitucional és un fet puntual sense més recorregut. Tindrà seqüeles, i poden afectar qüestions encara més sensibles que una llei. Valdria més no pensar-hi, però tanmateix s’ha de tenir present.