El 23 d’octubre de l’any passat, Philippe Herreweghe va oferir un concert beethovenià davant de l’Orchestre des Champs-Élysées. Aleshores vaig escriure que una de les estratègies que un servidor utilitza per escriure crítiques des del Palau de la Música era observar el rictus de Beethoven, parapetat en un costat de l’escenari: si somriu, vol dir que el concert ha anat bé o molt bé. I en aquella ocasió vaig comentar que havia somrigut a mitges.

Crec que mai he confessat l’estratègia que utilitzo per escriure les meves crítiques de concerts al Palau de la Música. Molt senzill: n’hi ha prou amb contemplar el bust de Beethoven parapetat al mur dret de l’escenari i observar el seu rictus. Si es manté seriós (o directament emprenyat), vol dir que les coses no han anat bé. Si, per contra, somriu, s’imposa una bona crítica perquè això vol dir que al mestre de Bonn el concert li ha agradat. La cosa es complica si la vetllada inclou la seva música, i aquest va ser el cas del concert de dijous.

Els primers acords, sobre el re major inicial, van tenir la textura embolcalladora suficient per pensar que tornàvem a ser casa, acollits per la calidesa de la llar i per la gent més estimada: aquesta va ser la primera sensació, corprenedora, davant de la versió que Philippe Herreweghe va oferir de la Missa solemnis de Beethoven, la nit de dimecres al Palau de la Música. Davant de l’Orchestra des Champs-Élysées i del Collegium Vocale Gent, el director flamenc va oferir una versió de l’opus 123 beethovenià curulla de bons, d’esplèndids moments. I, a excepció del primer aplaudiment fora de lloc mentre els segons de silenci reblaven el clau d’un viatge a les entranyes del transcendent –hi ha obres que mereixen ser respostes amb el més absolut dels silencis–, el públic que omplia el Palau va seguir la peça amb concentrada atenció (i sense el maleït so dels mòbils!). Oh miracle!