Hi ha tanta llum decorativa al carrer que ja no veiem els estels. Però Nadal, abans d’esdevenir la festa major dels consumidors havia estat la festa major dels pobres d’esperit. És a dir, d'aquesta senzilla i ingènua bondat de qui fa bé sense haver estat mai temptat per l'exhibicionisme moral (tan propi dels nostres dies), és a dir, de qui és bo perquè, simplement, cal ser-ho. Avui preferim focalitzar la nostra atenció en la persona turmentada i rebel, que consumeix la seva vida buscant amb escarafalls un sentit que la satisfaci i acaba vivint de decepció en decepció. Persones així han copat els papers protagonistes de la literatura moderna, deixant en segon pla el quotidià i discret complidor dels seus deures. Un protagonista satisfet amb la seva vida, avui ens semblaria cursi.

Sòcrates tenia 70 anys quan va ser condemnat a mort i es va negar a escapar, com li demanaven els amics, o a provocar la llagrimeta fàcil del jurat apel·lant a la família i els fills. "No volia evitar la pena de mort amb concessions que semblessin demostrar la seva culpabilitat", va escriure Bertrand Russell. Sòcrates ho havia dit així: "A mi la mort, si no és massa vulgar dir-ho així, m’importa un rave, mentre que m’importa de totes passades no cometre una injustícia o una impietat". Millor patir el mal que cometre’l.

El segle XXI no és propici a unes democràcies que han experimentat un retrocés en el seu nombre i en la seva qualitat. D’altra banda, l’escena política europea presenta una preocupant manca de model i de lideratge. Avui molts ciutadans constaten la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, la manca de perspectives de bona part de la població jove, un augment de les incerteses vitals, alhora que perceben un enriquiment accelerat dels sectors més afavorits de la societat.

Al segle XVIII, durant les excavacions a l’antiga ciutat romana d’Herculà, es va descobrir una casa amb una biblioteca filosòfica i que contenia 1.800 papirs carbonitzats per l’erupció del Vesuvi. Es creu que biblioteca contenia nombrosos textos epicuris i que en el moment de ser colgada per les cendres volcàniques era dirigida pel filòsof Filodem de Gàdara (I aC). Fins ara, però, havia estat pràcticament impossible saber què deien la majoria de papirs.

Quaranta anys abans d’obtenir el premi Nobel d’economia, el psicòleg Daniel Kahneman estava fent una xerrada a un grup d’entrenadors de pilots de combat de les forces israelianes. L’objectiu era trobar la millor manera de motivar els pilots, i Kahneman explicava com la recerca amb animals demostraria que el reforç positiu sempre és millor que el negatiu. Els instructors van oposar-s’hi. Van explicar com, segons la seva experiència, després d’afalagar un pilot per haver fet un gran aterratge, l’endemà baixava de nivell, mentre que els soldats esbroncats per cagar-la acostumaven a millorar en les següents maniobres. En termes estadístics, l’explicació és molt senzilla, un cas clar del que es coneix com a “regressió cap a la mitjana”: després d’una actuació excepcional, el més normal és que en vingui una de normaleta, i després d’un desastre, solem anar cap amunt. Els crits o afalacs no tenien cap relació causal amb la performance dels pilots, però els instructors havien fabricat una llegenda que per a ells tenia molt de sentit. Kahneman va dedicar la resta de la vida a estudiar els efectes generalment desastrosos de la nostra tendència a malentendre el rol de l’atzar en el que ens passa.