La defensa de la llengua catalana des de la recuperació de les institucions autonòmiques fa quasi 50 anys ha tingut, sens dubte, efectes positius (en general, les llengües en situació de minorització han frenat millor el seu declivi en l’ús social allà on han tingut més suport institucional i social), però també ha sofert mancances que expliquen en part el retrocés en l’ús de la llengua. Una de les lluites polítiques que s’han mantingut és que el coneixement del català, com a llengua oficial que tots tenim el dret de parlar i el deure de conèixer, ha de ser un requisit i no només un mèrit per a tot treballador que hagi d’atendre el públic: si no és així, com podem garantir el dret d’expressar-se en català si quan algú ens atén com a ciutadans o clients ens diu que no ens entén?