No es trobava entre les favorites d'una programació amb noms de prestigi en el panorama cinèfil com els de Radu Jude, Abdellatif Kechiche o Naomi Kawase. Però el jurat de la 78a edició del Festival de Locarno, presidit pel cambodjà Rithy Panh, s'ha decantat per ignorar els directors més coneguts i premiar amb el Lleopard d'or Tabi to hibi (Two seasons, two strangers) de Sho Miyake. Un director japonès que en cap cas és un debutant (un dels seus films anteriors, El combat de la Keiko, es va estrenar a Filmin), però que encara no s'havia consolidat com un dels cineastes a tenir en compte del panorama contemporani. A Two seasons, two strangers, Miyake adapta dues històries independents de Yoshiharu Tsuge, pioner del manga alternatiu i autor de culte que va deixar de dibuixar ja fa dècades. Els relats comparteixen uns personatges masculins solitaris que acaben connectant amb una dona en un moment concret. I en els dos casos, la descripció detallada i preciosista dels respectius entorns naturals i atmosfèrics contribueix a transmetre uns estats de profunda però continguda tristor. Two seasons, two strangers representa aquest nou cinema japonès amb una sensibilitat i subtilesa especials a l'hora de retratar personatges al marge o que amaguen un dolor profund.

'Earwig y la bruja'

(3 estrelles)

Direcció: Gorô Miyazaki. Guió: Keiko Niwa i Emi Gunji a partir del llibre de Diana Wynne Jones. 82 min. Japó i Estats Units (2020). Animació. Estrena als cinemes

]]>

Machiko Kyo, una de les actrius més cèlebres del cinema japonès, va morir el diumenge 12 de maig a Tòquio als 95 anys, però la notícia de la seva mort no ha transcendit fins aquest diumenge. Kyo, que en realitat es deia Motoko Yano, va néixer a Osaka el 25 de març de 1924. Els seus pares es van separar quan ella tenia només 3 anys i es va criar amb la seva mare i la seva àvia en unes condicions econòmiques precàries. Va començar la seva carrera artística als 16 anys com a ballarina de 'music-hall' en una companyia d'Osaka. Durant la Segona Guerra Mundial la seva casa va ser destruïda dos cops durant els bombardejos. En plena guerra, el 1944, va començar a fer les seves primeres aparicions a la gran pantalla, als estudis Shochiku, i cinc anys més tard va ser contractada pels estudis rivals, Daiei, en què va aconseguir el seu primer rol principal de Naomi.

]]>

Entre el 1922 i el 1956, Kenji Mizoguchi va filmar més de 90 pel·lícules. Entre elles, n’hi ha moltes que s’han perdut per sempre però també obres mestres com L’intendent Sansho (1954), L’emperatriu Yang Kwei-Fei (1955) i Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja (1953), considerada una fita del setè art i venerada per il·lustres com Jean-Luc Godard i Martin Scorsese, aquest últim en part responsable, a través de The Film Foundation, que ara puguem gaudir d’una còpia restaurada en la millor tecnologia digital.

]]> Als anys noranta del segle passat, Naomi Kawase (la directora d’Una pastisseria a Tòquio) es va guanyar el respecte de la cinefília mundial gràcies a una sèrie de punyents documentals autobiogràfics en què, amb càmeres de 8 i 16 mm, explorava la ferida deixada per l’absència del seu pare. Anys després, ja establerta en l’àmbit de la ficció, però encara aferrada al tema de l’absència d’un ésser estimat –un aspecte que continua marcant les seves pel·lícules–, Kawase va filmar la seva obra mestra, titulada Shara: una crònica familiar marcada pels silencis i per l’observació pacient dels gestos dels personatges.

]]> El tercer asesinato comença amb un assassinat a sang freda en què l'homicida destrossa el cap de la víctima i després li cala foc en un descampat als afores de Tòquio. Les imatges són rotundes, i la identitat del botxí, evident. Tot i això, cada nou pas en el relat que explica Hirokazu Kore-eda ens submergeix més i més en un fang ambigu, a mesura que el criminal confés varia el relat dels fets, sense que les faccions de Koji Yakusho perdin la calma d'un home aparentment en pau amb les seves accions.

]]> L’element fantàstic sol ser un component de ruptura en qualsevol relat cinematogràfic. Però, esclar, hi ha excepcions, i tot depèn de qui hi hagi darrere la càmera. Per exemple, Yoji Yamada –85 anys, i ampliant de mica en mica però sense perdre el temps una venerable filmografia que ha conegut diverses fluctuacions d’interès i reconeixement internacional– no creu que l’aparició d’un espectre hagi de pertorbar la formalitat plàcida que suggereix la seva posada en escena. A Nagasaki. Recuerdos de mi hijo –realitzada immediatament abans que Maravillosa familia de Tokio, també acabada d'estrenar a Catalunya–, el director viatja a un Japó tocat per la Segona Guerra Mundial, i ens presenta la Nobuko, una dona que va perdre el seu fill Koji en l’explosió de la bomba atòmica que els Estats Units van llançar sobre Nagasaki. Anys després, la Nobukoencara arrossega el dol, i es consola amb la fe cristiana; fins que un dia, inesperadament, el Koji es manifesta davant seu, com un fantasma benigne.

]]> El motiu de la família ha bategat sempre amb força en el cinema japonès d’ençà que Yasujiro Ozu va retratar-la magistralment al clàssic Contes de Tòquio (1953), un llargmetratge al qual han acudit cineastes tan diversos com Leo McCarey o Aki Kaurismäki. També de nipons, com ara Yoji Yamada, que ja en fa ver un remake a Una família de Tòquio (2013) i que ara a Maravillosa familia de Tokio retorna a la intimitat d’una casa per construir un fresc intergeneracional d’afectes i sobretot de conflictes quan l’àvia li demana al seu marit el divorci com a regal d’aniversari, una notícia que provoca una detonació en sèrie de les tensions entre els altres membres de la família.

]]> Aquests dies sentireu dir que Makoto Shinkai és el nou Hayao Miyazaki. La comparació, sens dubte, dona per a un titular formós, però em temo que només és acurada fins a cert punt: tots dos han fet de l''anime' el seu terreny de joc, i desprenen talent de manera natural cada cop que agafen un llapis. Però mentre que els relats de Miyazaki flueixen com un riu tranquil, només puntualment agitat pels giravolts climàtics, Shinkai és especialista a trencar els tempos harmoniosos amb un muntatge sobtadament picat, per captar aquells instants extraordinaris en què sembla que tot s'accelera i es congela al mateix temps; moments d'epifania que a vegades es consumen donant pas a seqüències musicals. D’altra banda, el venerable patró de Studio Ghibli sol afavorir la creació d'un imaginari mític que ben segur que Shinkai va tenir molt present a l'hora de concebre la celebrada 'Children who chase lost voices'. Però en el que realment ha excel·lit l'autor de la flamant 'Your name' és en l'estilització hiperdetallada dels escenaris quotidians del Japó, perfectament perceptible a la seva última obra mestra, l'acció de la qual transcorre entre Tòquio i la regió rural d'Hida. No és gens casual que la iniciativa governamental Cool Japan, que busca la difusió internacional d'una imatge atractiva de la cultura nipona, hagi capitalitzat el fabulós èxit del film organitzant visites guiades a les localitzacions reals que s'hi reprodueixen.

]]> Que el cinema de zombis pot esdevenir un aparador privilegiat per a l'estudi dels impulsos humans i el seu context social ja ho va veure clar George A. Romero, el pare dels no-morts de pel·lícula, que va utilitzar la seminal La nit dels morts vivents, del 1968, per exorcitzar l'Amèrica sacsejada per la lluita pels drets civils. Deu anys més tard, a El despertar dels zombis, el mateix Romero va convidar els seus morts vivents a destruir un dels grans símbols de la societat de consum: un centre comercial. Així, quan veiem els protagonistes del film japonès I am a hero arribar al Fuji Outlet Park (una espècie de Roca Village situat al tradicional mont Fuji) resulta inevitable recordar la mirada crítica de Romero, que reneix aquí, amb irreverent alegria, en la figura d'una zombi atrapada en un deliri de compra compulsiva. Val a dir que la pel·lícula de Shinsuke Sato, basada en el manga homònim de Kengo Hanazawa, esquiva qualsevol deix de solemnitat i passa la crítica social per l'afortunat filtre del terror, el thriller i la comèdia més negra. Per destruir l'imaginari consumista, una pila de rellotges Rolex es converteixen en protectors antiqueixalades zombis; per evocar la repressió del caràcter japonès, un taxista contaminat pel virus de torn deixa enrere un expedient de trenta anys sense accidents per convertir una carretera interurbana en un circuit d’autos de xoc.

]]> En l’últim festival de Sitges, vam poder veure un documental dedicat a Sion Sono, una de les figures més rebels i iconoclastes del panorama artístic i audiovisual nipó. En un moment del film, i segurament animat per la ingesta de cervesa, Sono es llançava a parlar de la feina dels seus col·legues Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda, i acabava acusant-los de fer pel·lícules pensades per ser projectades a Canes. És possible que el dard tingui fonaments, però també és cert que aquesta qualitat “prestigiosa” i “exportable” ha permès que la trajectòria de Kore-eda sigui la que coneguem millor d'entre tot el cinema japonès contemporani: a partir de la celebrada Nobody knows, totes les seves obres han anat trobant un lloc a la nostra cartellera. Així, la filmografia de Hirokazu Kore-eda s'ha convertit en la finestra que tenim més a mà per albirar els usos i costums del Japó d'avui dia.

]]>