Carla Rivali (1967) havia pensat més d’una vegada en Sara Pérez (1972). La coneixia de nom, perquè ven un dels vins que elabora, Venus "La Universal", anyada 2019, i sempre proposa de beure’l amb gustos afins, amb els raviolis farcits de galta vedella i els de tòfona. Algun dia, somiava, la podria conèixer. Per la seva banda, a l’enòloga Sara Pérez, segona generació d’elaboradors, li agrada molt menjar pasta, Itàlia i els seus vins. Arran de la fira Barcelona Wine Week dorm a la Ciutat Comtal i aprofita els migdies per dinar amb el seu marit, René Barbier, als restaurants de la ciutat. Entre fira i dinar, la periodista que escriu, que els havia sentit i escoltat en més d’una ocasió (per separat esclar), els proposa que es coneguin. A la sortida de la Barcelona Wine Week, a la plaça d’Espanya, l'enòloga i la periodista pugen en un taxi direcció a La Italiana, al carrer de Bonsuccés. Ha de ser possible que es vegin i parlin.

El dinar de Reis és l’àpat menys normatiu de tots els festius, perquè no hi ha cap menja tradicional lligada amb la data. Només les postres són fixes i inamovibles, el tortell de Reis, però tant el primer plat com el plat són lliures, i potser per això justament és el dinar que més maldecaps porta. Què cuino per al dinar de Reis que sigui llaminer, que agradi a tothom (sobretot a la canalla, perquè és el seu dia) i que no em faci complicar el dia, perquè més que mai altra feina hi ha.

Les bledes són probablement la verdura que més escarafalls genera només pronunciant-ne el nom, malgrat que en una enquesta popular encara n'hi hauria una altra, les cols de Brussel·les, però ja són figues d'un altre paner. El cas és que les bledes sovint s'han rebullit i s'han posat al plat amb acompanyaments simples. Unes altres vegades la cocció també els ha fet tenir gust de terra i, una cosa que podria ser-ne una virtut, s'acaba convertint en un inconvenient. Els dos motius, junts o separats, generen que en l'imaginari popular les bledes vagin associades a àpats rígids i tristos.