La sàvia d’aquesta setmana és tan sàvia que ha aconseguit que els seus tres fills estimin la cuina i la practiquin. Un d’ells, en Josep Sucarrats, és periodista gastronòmic. Ha escrit llibres sobre alimentació, ha dirigit la revista Cuina i escriu en diversos mitjans. La seva mare diu que ell i els seus dos germans han estat educats, des de petits, en la cuina. “A casa, l’aigua la bevíem del pou. Al vespre, com que tenim botiga, aquí, a la masia, el que fem és anar a triar una col, o el que toqui, de temporada, perquè que sigui fresc i bo, suma. Ens ve tot de l’àvia. Menjar bona fruita, menjar conill, bon vi, per descomptat... El nostre fill, el Jordi, el que és músic, és el més cuinetes. I jo li demano consell, eh?”.

Avui en diem “coliving” i abans en dèiem “compartir pis” i abans, encara, “ser dispeser”, si es donava el cas que hi havia la mestressa de la casa, sovint, vídua amb fills, que cuinava i tenia la roba a punt dels que li llogaven habitacions. La nostra sàvia d’avui, com moltes de les que han viscut a les grans ciutats, vingudes de poble, va ser una pionera del coliving. Va venir de Huelva quan era una nena de vuit anys. La seva família va fer-ho, com se sol, per tongades. “El papa es va quedar sense feina, allà a Andalusia. I un cunyat que tenia aquí el va cridar i va trobar feina de seguida. Tenien casa... Bé, casa. Habitació amb dret a cuina. I en aquella habitació, primer de tot, hi havia el papa, la mama, el meu germà Manolo, Manel, que era molt petitet, i jo. Els altres tres germans es van quedar amb els avis, primer”. Llavors, quan els pares ja s’havien establert, que va ser de seguida, "perquè el papa era molt espavilat, van fer-los venir; els avis i els tres nens”.

Veig el número de l’escola infantil a la pantalla i se m’atura el cor.

La Teresa viu al barri de Gràcia. És la primera barcelonina que tenim al Cuina sÀvia, però és barcelonina d’adopció. És nascuda a Rasquera, i va venir a Barcelona de jove perquè el poble li quedava “petit”.

Ser mare mai és fàcil i per Nadal trobo que el tema es complica. Dono gràcies que el meu fill petit ja té deu anys i m’he estalviat moltes coses, com tenir un elf entremaliat a casa que cada matí pensa en una malifeta nova. Les xarxes socials estan plenes d’imatges d’aquest elf i jo només puc respirar alleujada de veure que aquesta moda no m’ha enxampat. A quantes tradicions importades ens haurem de sumar? A casa tampoc hem fet mai calendaris d’Advent d’activitats (¿voleu dir que els nostres fills saben què vol dir el terme Advent?), i encara menys calendaris d’aquests on cada dia hi ha un regal. Això sí, reconec que vaig seguir la nova tradició d’anar a buscar el tió a la muntanya, i mireu, potser no calia. Quan jo era petita el tió sabia perfectament arribar tot sol a casa i la nit de Nadal apareixia molt digne al menjador i es retirava l’endemà. Feina feta. Per tant, si no heu anat a fer cap recerca amb mapa del tió, estigueu ben tranquils: sabrà trobar el camí, com ho ha fet tota la vida. Potser estem sobreprotegint també el tió i no confiem prou en la seva autonomia.

La Joana Cusiné Olivella, de Vilafranca del Penedès, ens prepara una cassola d’un dels productes autòctons més estimats i singulars de la zona on viu: l’ànec mut del Penedès. En aquest cas, és “ànega” i de seguida sabrem per què. L’ànec mut pertany a una raça que s’ha criat, des de fa més de cinc segles, a les zones de pagès dels voltants de Vilafranca. Avui el trobareu en cooperatives i botigues (sovint, per encàrrec), perquè brolla popularitat —com la dels galls de raça Penedès— i és molt apreciat pels cuiners. L’ànec mut té una carn menys greixosa que la de l’ànec tradicional. Si us mireu el vídeo (no us el podeu perdre, que la nostra cuinera sàvia d’avui, ens regala un ball amb el seu home) veureu que la carn és més fosca que la d’altres ànecs. Viu en un corral, menja pinso, blat de moro i restes de verdura.

Entre les quatre i les sis de la tarda, mentre els pares encara treballen, entre setmana l’habitual és que Luca Azañón s’estigui amb els seus avis materns. El recullen a l’escola bressol, berenen i juguen junts a casa, van al parc o a comprar. Quan el petit, de dos anys i mig, es posa malalt, l’Hilario i la Jacinta també són els que en tenen cura. Els pares de la criatura, el Carlos i la Miriam, apunten que el paper dels avis “és essencial” per poder arribar a tot, sobretot quan a ell li canvien els torns a la feina i ha d’acudir als sogres perquè es facin càrrec de l’infant. “Els meus torns són rotatius, per la qual cosa si no tinguéssim el seu suport, potser hauria de demanar el trasllat a un altre departament en què els torns fossin més fixos”, reconeix el Carlos. Més enllà de ser un pal de paller fonamental a l’hora de conciliar, avis i net també gaudeixen d’estones d’oci i temps lliure, acompanyats de la resta de la família.

Em dic Roser Creus, tinc vuitanta-tres anys, soc de Mollet del Vallès però ara visc a Santa Maria de Palautordera.

Soc la Maria Ubals, visc a Cabrianes, i avui us faré una recepta de cigrons amanits amb cansalada. També els podem amanir amb oli sol, eh, si a algú no li agradés!

Soc la Dolors, visc aquí a Llagostera, a Can Regolta, i es pot dir que cuino des de sempre... Oh, és que vaig venir aquí, que aquesta casa era la granja de la família del meu home, i a la meva sogra no li agradava cuinar. Em sembla que aquesta història l’heu sentida més d’una vegada, oi?

Doncs mira, em dic Agustina Oliveras Calsina. Vaig néixer... Espera’t...! El 10 de setembre del 1942. A pagès, vaig néixer. Però no fèiem de pagesos, a casa. El meu pare, com que la pagesia no donava per viure, de seguida va comprar un camió i feia el transport dels paletes. Tota la vida havia fet això.

Llegim a l'ARA que “la Unió Europea cada cop tem més l'amenaça de l'expansionisme rus i dels efectes del canvi climàtic” i, per tant, “demana a tots els europeus que tinguin reserves d'aigua, medicaments, bateries i aliments per subsistir almenys 72 hores sense ajuda externa en cas d'un conflicte bèl·lic o de catàstrofe climàtica o ambiental”.

Salvar una recepta és salvar una infància, una pàtria, un paladar. Les aromes de la cuina que han alimentat els petits de casa són les que es persegueixen quan la memòria, l'edat adulta, ha substituït la infància, sobretot quan han de cuinar-se per a ells mateixos i sobretot quan ho han de fer per als que estimen. Cuinar és estimar, ho sap tothom sense ser profecia.

A la consulta de les llevadores i als grups de postpart continuen arribant moltes futures mares i mares que ho acaben de ser amb el cap ple de mites desactualitzats sobre la criança. La llevadora i consultora de lactància certificada (IBCLC) a l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa, Irene Lorente, apunta que els dos que més es repeteixen són els perjudicis per al nadó d’agafar-lo massa a coll i la por que la llet materna no sigui suficient per alimentar-lo. “Venim d’una generació alimentada principalment amb biberó en què els professionals donaven horaris molt marcats, que es contradiuen amb la lactància a demanda i sense horaris que es promou actualment”, afirma.