En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista, és a dir, la pitjor cara del pujolisme, la cara Ferrussola. L’aportació clau en aquest sentit va ser, des del camp intel·lectual, la del filòsof Xavier Rubert de Ventós, amb l’obra De la identitat a la independència, del 1999, una dècada abans de l’inici del Procés. Aquell llibre duia un pròleg del seu amic Pasqual Maragall, el qual encara es declarava federalista. Amb els anys, l’assaig de Rubert de Ventós acabaria portant el maragallisme i una part del PSC a posicions sobiranistes.

Pensar (i sentir) ens fa humans, cosa que no vol dir que no hi hagi animals que, a la seva manera, també pensen (i senten). Pensar i sentir (tenir experiències de plaer, dolor, alegria) van més relacionats del que sembla. Som animals racionals emocionals. Però així com sentir és, d’alguna manera, inevitable, pensar no es dona per fet. Llavors, Per què pensar? Sis autors hi donen voltes a un llibre col·lectiu de títol homònim.

Dissabte passat, en una freda nit d’hivern, ens deixava Xavier Rubert de Ventós. Segurament la figura més important que ha donat el pensament català des de Ferrater Mora, fou una figura tan prestigiosa com incompresa a l’estat espanyol. La seva projecció internacional, en un diàleg savi entre les dues Amèriques i la vella Europa, és tal vegada la seva gran petjada.

"El meu nom és Xavier Rubert de Ventós i no sé pronunciar la lletra erra". Així va començar la meva primera classe a la Universitat de Barcelona l’any 1966. Ho recordo amb absoluta claredat potser perquè, de nena, el meu propi nom m’havia resultat impronunciable. Les lletres u i ela seguides se’m transformaven en una u llarguíssima que feia d’Eulàlia un nom fantasmagòric. De fet, al llarg de la vida he trobat molta gent que se li entortolliga la llengua al pronunciar-lo. Per sort Lali, l’abreviatura familiar que abandona la u amb el seu esperit de dominació, em va salvar d’aquell mal pas.

En Xavier Rubert ha estat un amic i un mestre. No ens portem gaire diferència d’edat, però ell ja em va fer classes als anys seixanta en substitució del també amic José María Valverde. Les seves classes eren –com sempre ha estat ell– intel·ligents, estimulants, inspiradores. Una mica irregulars i desorganitzades, si es vol, però sempre d’una lucidesa intel·ligent i amb un gran sentit de l’humor. Ell ha sabut que les idees neixen del llenguatge, per això usa imatges suggerents, brillants, i li agraden els aforismes.

Xavier Rubert de Ventós ha mort als 83 anys. Amb ell desapareix el filòsof que més ha marcat l’escena pública catalana de la Transició ençà, tant per la seva obra com per l’activisme acadèmic i la implicació política. La seva intel·ligència i delicadesa personal i el seu posat fràgil i murri el van convertir en un gran seductor que, sense renunciar mai a les idees pròpies –que ell volia dèbils però que ben bé no ho eren– posava sempre per davant el tracte personal, l’empatia amb l’altre, és a dir, una estètica que era la seva ètica. Com en el seu pensament, ho feia arrencar tot de l’experiència més a flor de pell. Mag de la paraula, desconfiava de l’abstracció i creia apassionadament en el tacte, en les coses concretes i palpables.