Producció + consum, informació + comunicació. Què hi ha més enllà d’aquestes dues abassegadores parelles de fet que ens tenen atrapats i ens imposen un ritme de vida frenètic? ¿Conservem res d’espiritual, de transcendent, els humans del segle XXI? ¿Hi ha cap possibilitat de bellesa silenciosa i no instrumental en les nostres vides?

L’esperança no és cosina germana de l’optimisme ingenu, sinó que neix del fracàs. Emergeix en la intempèrie. Enmig de grans turbulències, és l’últim que es perd. No nega el desastre, el constata, l’assumeix i mira endavant. L’esperança és una fe que empeny a l’acció, a la il·lusió, que ens dona resiliència. No és el convenciment que tot anirà bé, sinó la certesa que hi ha un sentit profund. El refrany diu: "Mentre hi ha vida, hi ha esperança". Però seria més adequat a l’inrevés: "Mentre hi ha esperança, hi ha vida". Vida de la que val la pena de ser viscuda, vida amb un horitzó transformador. (També hi ha la versió humorística, més pròxima a l’univers mental de Trump: "Mentre hi ha Visa hi ha esperança".) Aquest és L’esperit de l’esperança tal com el descriu Byung-Chul Han. Ara mateix, ens convé una esperança així. La versió catalana del llibre l’ha publicat Herder amb traducció de David Torres.

Amb les vacances és quan ens plantegem si té sentit tanta dedicació laboral durant l’any. ¿És vida això que tenim?, ens preguntem. ¿Què és més important, la feina o el temps per a nosaltres, per als amics i la família? Ens podríem organitzar millor? La pressió social per al triomf professional, l’afany de guanyar diners –que sovint després no tenim temps per gastar–, la tecnologia que ens permet dur sempre la feina al damunt, la precarietat laboral que obliga a molts a fer més hores que un rellotge, la por a perdre el lloc de treball, la condició d’autònom autoexplotat... Fa temps que el treball ha reconquerit espai i temps en les nostres vides.

Vivim temps digitals. Ens enviem m'agrada i mems. Ens exhibim, ens mostrem. Aconseguim seguidors a les xarxes als quals diem amics. La informació i els somriures congelats corren veloços. Estem connectats amb tothom, amb el món. Tot està a l’abast d’un clic. Per aconseguir sigui el que sigui, el contacte físic ja no és necessari. La cosa que avui dia més toquem és el telèfon mòbil, més que els nostres éssers estimats, que les nostres mascotes, que els arbres o les flors i que la resta d’objectes que ens envolten.

La tensió és màxima. El comandant camina entre les mirades de por i admiració de la tropa mentre espera la reacció de l'adversari. En funció de la resposta hi haurà pau o hi haurà guerra. Quan pren la decisió, llança al camp de batalla un missatge clau: "What we do in life echoes in eternity". La voluntat de transcendir mobilitza tothom i porta a la victòria. És l'escena que protagonitza Russell Crowe a l'inici de Gladiator, estrenada el 2000, quan les històries que arribaven de Hollywood acabaven bé.

En temps de crisi climàtica, la nova reflexió del filòsof de moda, el coreà alemany Byung-Chul Han, és un elogi de la inactivitat i l’avorriment, de la vida contemplativa, amb la reconciliació amb la natura com a horitzó. En la seva línia habitual, critica l’autoexplotació digital, el temps com a mercaderia, la llei de l’eficiència i el rendiment. A Vita contemplativa (La Magrana, en traducció de Mar Albacar), proposa una mena de retorn romàntic a la natura, una frenada: contemplar el foc, el mar i el vaivé dels núvols, celebrar la vida sense finalitats instrumentals, deixar-se portar per l’aleteig d’una papallona, pels somnis, pel vent. Relaxar-nos, escoltar la Terra, contemplar-la. Quan a Anaxàgores li van preguntar per què havia vingut al món, va respondre: "Per observar". Néixer significa veure la llum, oi?