Avui dia vivim un mal humor enquistat i ferotge. La xerrameca infinita de les xarxes socials i les plataformes de comunicació bombardeja una lletania de coses per fer: com buidar el cap, desintoxicar el cos, fer ioga de cadira, ensinistrar la mascota, tractar la menopausa per seguir essent jove, trobar i mantenir relacions amoroses no-tòxiques; en fi, una colla inacabable de promeses falses envers una suposada felicitat impossible d’assolir per una persona normal i corrent. Qui més qui menys, ho sàpiga del cert o sense adonar-se'n, acaba passant per l’adreçador d’aquestes consignes sobre com ser i, sobretot, què fer per controlar la vida, que vol dir trepitjar qui faci falta. Al mateix temps, la capacitat de jutjar-ho tot i tothom, d’opinar sobre el mort i qui el vetlla, converteix els altres en una font inacabable de crítica. Tothom s’equivoca, fa les coses malament, la vessa dia sí dia no. Se'ns ensenya a veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els propis. En aquest panorama de judici permanent i fals perfeccionisme, qui no s’apunta a la queixa constant, a la insatisfacció insuportable, al rondineig quotidià? Per més que ho provem, no ens podem espolsar del tot la sorra de les sabates.

Diuen que el joc és necessari per portar una vida humana, però crec, més aviat, que el joc és la vida humana. Òbviament, no estic pensant en divertiments lúdics, sinó en el joc seriós i esforçat. En un partit de futbol contra un rival potent en un camp enfangat, per exemple.

Canvi radical de paradigma en la lectura de textos filosòfics que programa el Temporada Alta de Girona, en col·laboració amb el Festival Clàssics de Barcelona. Dos mesos després de la lliçó de Míriam Iscla sobre el pensament místic i poètic de Simone Weil a la catedral gironina, Pol López fa la rèplica amb el decàleg d'acusacions duríssimes contra el cristianisme de L'Anticrist de Friedrich Nietzsche a la sala La Planeta.

¿El fet de pertànyer a una gran figura fa que uns objectes normals i corrents de cop i volta siguin valuosos? Quin és el valor que pot adquirir un got, una cadira o una taula perquè els hagi fet servir un famós? Si aquests objectes sense cap valor historicoartístic són en un museu, què n'han de fer? ¿Els han d'exposar o els han de guardar al magatzem? Si els exposen, com s'han de presentar al públic? Al Neues Museum de Weimar es plantegen totes aquestes preguntes amb la seva col·lecció de mobles del filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) i la seva germana, Elisabeth Förster-Nietzsche (1846-1935), i ara els donen una primera resposta amb la mostra Nietzsche en privat. Una exposició (im)possible, titulada així perquè consideren que el debat sobre aquest tema té molt recorregut i encara és un tabú en molts museus.

Friedrich Nietzsche (1844-1900), just abans d’embogir –com que era de parlar clar, ja li aniria bé que ho diguéssim així–, va publicar el 1889 el Crepuscle dels ídols, que ell mateix va definir com "una perfecta introducció a la meva filosofia". Ho és. Qui vulgui entendre l’autor de la mort de Déu i precursor, sense saber-ho, del nazisme, ara té a Adesiara aquesta obra traduïda al català per Manuel Carbonell. Que el nom de l’autor no us espanti: és un llibre fàcil de llegir. Inclou el conegut inici amb "dites i dards", tipus "«tota veritat és simple». ¿No és això una doble mentida?" o "¿Com? ¿L’home és tan sols un desencert de Déu? ¿O Déu tan sols un desencert de l’home?".

Quan, entrada l’Edat Moderna, l’Església va començar a perdre l’autoritat que havia tingut des de Constantí, i quan els descobriments científics van posar en dubte una gran part dels dogmes de la tradició hebreocristiana, les societats van repartir la seva fe i la seva esperança entre un Déu cada vegada més qüestionat i un secularisme que semblava explicar els fenòmens naturals d’una manera més raonable que qualsevol religió.

La filosofia és l'activitat intel·lectual que es mou per amor al saber, és a dir, que reflexiona i pensa amb l'objectiu desinteressat d'acostar-se a la veritat. És per això que, a primera vista, el títol de l'assaig Elogi de la mentida, del filòsof Josep Torres Tribó (1899-1941), que alaba el privilegi de l'engany per sobre del coneixement, resulta sorprenent i cridaner. El text, publicat el 1928, veu de manera clara del pensament nihilista de Friedrich Nietzsche i formula tesis realment potents i xocants, però marginades per la intel·lectualitat catalana de l'època. Ara, amb el propòsit de redescobrir el valor d'aquesta obra desconeguda, l'editorial empordanesa Cal·lígraf l'ha reeditat.