Però quina mena de pel·lícula és exactament No hay otra opción? Una comèdia retorçada? Un thriller estrafolari? Cinema social malgirbat? Si sospites que totes aquestes tres respostes formulades com a pregunta poden ser certes alhora, l'has encertat. El nou film de Park Chan-wook és un artefacte cinematogràfic relliscós que es resisteix a ser contemplat d'una única manera. I que estimulant i singular que és aquest tornassol entre gèneres! Hi ha més trets diferencials que expliquen l'excepcionalitat: 1) té molt mala bava (cinema contra l'"Ara que no s'ofegui ningú"). I 2) formalment és enlluernadora. Chan-wook ha entrat en una etapa barroca, experimentadora i desacomplexada en què li agrada enjogassar-se amb allò que explica en imatges.

Filmar els assassinats com si fossin escenes d’amor i les escenes d’amor com si fossin assassinats. El mètode que François Truffaut va detectar en el cinema d’Alfred Hitchcock, i que en certa manera es pot aplicar a bona part del noir clàssic, s’estén també a Decision to leave. La darrera pel·lícula de Park Chan-wook se’ns presenta com un thriller en què un dels policies més rigorosos de Busan investiga la mort d’un home que ha caigut (accidentalment?) per un barranc i és torbat per la fascinació que sent per la seva viuda, una immigrant xinesa que sap envoltar de misteri fins i tot el seu domini imperfecte del coreà. Però, a cada nova escena, el relat s’acosta més i més a les cadències del melodrama, bressolat per la melancolia orquestral de la banda sonora de Cho Young-wuk.