En un poble del País Valencià on la supervivència és l’únic horitzó vital dels perdedors de la Guerra Civil, una mestressa de casa talla amb cura les closques de les peles de taronges i les remulla en aigua perquè s’estovin; després les sofregeix i les barreja amb una pasta de farina barata. Aquesta “truita de patates sense ous ni patates” és una de les “receptes de la fam” que Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) va descobrir mentre investigava com portar a la pantalla el món que descrivia Rafael Chirbes a la novel·la La buena letra. “Per a mi era molt important donar-li valor a la fam, una de les coses més dures que hi ha –explica la directora–. Però he de dir que la truita de closques de taronja no és tan dolenta com sembla; la vam cuinar i no està malament”.

No és el país dels Pirineus que tots coneixem. Ho diuen a la primera rèplica. Però ben segur que quan l’escriptor suís Max Frisch va escriure aquesta obra el 1961 pensava en un país petit, entre muntanyes i autocomplaent... com el seu. Una obra que parla d’identitat, de racisme, de nacionalisme i de falsedat. A l’Andorra de Frisch tothom és feliç. Són amants de la pau. Tot va com una seda i tothom n'està orgullós, de ser andorrà. Esclar que tenen com a veí un país molt bel·ligerant que persegueix els jueus. Per això tots els andorrans van celebrar que el mestre de la capital salvés un nen jueu de la mort i el fes fill seu. Però el nen ara ja és un adult i no per això deixa de ser jueu, com li recorden els conciutadans. Esclar, és que és jueu, diuen els vilatans. És lògic, és jueu. De tant com li diuen, el noi s’ho creu. I de res servirà que es descobreixi la veritat sobre la seva adopció, perquè l’Andri viu i respira com un jueu, que acabarà assassinat pels homes de negre del país veí. I aleshores tothom s'espolsa la responsabilitat i no dubta en mentir.

Tres milions de visualitzacions acumula Amén de Flos Mariae, el vídeo més viral d'aquesta banda de set germanes del Gironès que van convertir-se en un fenomen fa vora vuit anys per la seva imatge més pròpia d'una altra època i l'estètica kitsch religiosa dels seus clips. Alguns mitjans periodístics no van tardar a fer-se ressò de la història fosca rere la família Bellido Durán. Ara Javier Calvo i Javier Ambrossi estrenen la sèrie de ficció que també s'hi inspira, La Mesías.

Una masia benestant en un petit poble del Pirineu. Un poble d’hiverns crus i d’estius breus embolcallat de neu o de broma. Un món tancat per la natura on es rebolquen les ànsies i el desig de l’impossible de quatre dones. La Margarida és la mestressa de la casa; casada amb el Jan i amb actituds que recorden la Bernarda Alba de Lorca i sentències sobre els homes que superen el feminisme més radical. La Vicenta és la seva cunyada, víctima d’un amor perdut ja fa anys. L'Adriana és la filla adolescent de la Margarida i el Jan, i la Bepa l'esposa del fill que és a la guerra.