Un parell de dies a la setmana, el doctor Joan Veny i Clar (Campos, 1932) continua anant a l’Institut d’Estudis Catalans a treballar. El gran dialectòleg del català, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2015, és un devot de les paraules. Després de més de seixanta anys de feina, ha pogut veure conclosa la gran recerca de la seva vida, l’Atles Lingüístic del Domini Català, que ha dirigit amb la també catedràtica de la Universitat de Barcelona Lídia Pons. Es tracta d’una obra cabdal per radiografiar la riquesa de la varietat lingüística a tot el domini català i que se situa entre les grans obres de referència de la llengua catalana.

El festival "Posa-hi tu l'accent", que se celebrarà aquest cap de setmana a l'Espluga de Francolí, presentarà en societat un nou mapa de les variants dialectals de la llengua catalana coordinat pel dialectòleg Pere Navarro (Universitat Rovira i Virgili) en col·laboració amb Vicent Beltran (Universitat d'Alacant). Les principals novetats són dues: l'aparició de dos nous subdialectes, el gironí i el valencià mallorquí, i la definició de franges de transició entre diferents parlars en comptes de fronteres lineals.

"Ets de Lleide?" Aquesta pregunta, amb la e tancada final, és una de les que més treuen de polleguera Annabel Gràcia, filòloga i investigadora de la Universitat de Girona. "D’entrada la pregunta sembla innòcua. La gent ho fa per fer la gràcia, com quan comencen a salar i a dir Ses Illes. La primera vegada passa, però quan hi insisteixen i t’imiten... és molest que en facin mofa, i també és molt indicatiu". Indicatiu del "desconeixement de les terres de Ponent –continua–, de l’estigma del pagès que no ha sortit de casa", i tota una sèrie de prejudicis que s’han associat a una manera de parlar de segona.

Les expressions populars referents a l’anatomia poden ser de gran ajut quan els corresponents termes lèxics estan poc implantats o no faciliten la comunicació. 

El jamón salado, el jamón dulce i les lonchas de pan. El vino negro. Un golpe de puño. Anar a hacer un café o a tomar viento. O atar cabezas. La llista de catalanades que es poden infiltrar en una conversa quotidiana són un divertiment ple de troballes (com demostra un recent fil de Twitter, amb centenars de respostes imperdibles). Tothom n'ha dit alguna. A més d'un lapsus circumstancial indesitjat, les catalanades sovint han estat un recurs fàcil per fer humor: són mítics els acudits de l'Eugeni i el seu Saben aquel que diu..., la cançó de La Trinca Coses de l'idioma o, més recentment, El te de las cinco (hacer lavadero) del musical Gente bien de La Cubana.