L’últim llibre del lingüista Steven Pinker, Cuando todos saben que todos lo saben..., publicat en castellà per Paidós, tracta sobre el coneixement comú, el sistema cognitiu que ens permet ser conscients del que els altres saben. És a dir, el que sabem que tots saben. Són la mena de facultats de la ment que ens permeten situar-nos en la vida de parella, familiar, social i ciutadana. Sense una consciència del que pensem i el que sabem que pensen els altres és impossible compartir un espai comú, és impossible viure amb els altres. Cal establir consensos tàcits, normes que seguim abans i tot que siguin articulades per llei. És per això que el coneixement comú es converteix en un vector essencial de la llibertat d’expressió, de càtedra i de pensament.

No ens enganyem: ens agrada pensar que som persones comprensives, atentes i empàtiques, però a l’hora de la veritat admirem qui persegueix el seu objectiu sense escoltar, qui pren decisions dures sense tremolar, qui dona un cop de puny sobre la taula “quan fa falta”. Així, la força de les tradicions s’imposa als desitjos de millora i la distància entre ambdós es fa cada cop més profunda i irresoluble.

Es podria dir que Steven Pinker és el Kenny G cognitiu. Actualment, la psicologia experimental es divideix en dos corrents, Kenny G i Malikian. Quan jo era estudiant, distingíem entre Richard Clayderman i Noam Chomsky. Avui, el que deia el mític lingüista del MIT es troba força qüestionat per les teories de Pinker (que també és del MIT, però d'un altre edifici). Aquest canvi, però, tan sols mostra una part de l'evolució del nostre pensament al segle XXI; ja que el bocí més substancial ha anat de Clayderman a Lang Lang.