Tornem, encara que no hem marxat gaire lluny ni físicament ni mental, i la bona notícia és que plou. Ja fa mesos que la pluja és La Bona Notícia, malgrat tots els que es resisteixen a mantenir el concepte de "mal temps" per referir-s’hi. Tornem i preguntem a amics i coneguts com han anat les vacances i, sobretot, si han descansat. Hi ha qui necessita tornar a la rutina perquè segons quines vacances poden ser esgotadores. El luxe de tenir-ne és que fins i tot podem triar de quina manera les patim o les gaudim. Es veu que en la societat del privilegi hi ha un mal psicològic que es diu stresslaxing. Es diu en anglès com es diu tot el que és nou, no fos cas que parléssim en català per error. En tot cas, aquest terme fa referència a l’estrès que causa relaxar-se i que moltes de les persones que ho poden fer pateixen. Evidentment, hi ha molta altra gent que pateix l’estrès de tota la vida, el d’anar de cul i no donar l’abast, i que, davant de certa terminologia, es fan un tip de riure. O de plorar. Desconnectar, descansar o relaxar-se s’ha convertit en una nova feina que molts no han pogut fer durant les vacances. Pel que sigui. Així que tornar a la rutina els allibera de l’estrès vacacional que els ha angoixat fins ara. El temps lliure està sobrevalorat. Menys per als madrilenys d’Ayuso, naturalment.

És l'últim director que s'ha unit al club de les dues Palmes d'Or. La primera va guanyar-la per sorpresa amb The square, però la segona, per El triángulo de la tristeza, l'ha consagrat com a director de moda del cinema d'autor actual. La nova pel·lícula del suec Ruben Östlund, que s'estrena aquest divendres, confirma que l'èxit ha fet encara més verinós el sentit de l'humor d'aquest provocador nat, un dels pocs directors que omple de rialles les platees dels festivals més prestigiosos.

Hi ha artistes que, amb els anys, es van polint i refinant. Ruben Östlund, en canvi, sembla tornar-se més cafre a cada nova pel·lícula. Ho demostra a El triángulo de la tristeza, guanyadora del darrer Festival de Canes (on ja havia obtingut la Palma d’Or el 2017 per The Square), disposant un recital de vòmits al ritme del hardcore furiós d’una cançó de Refused com a seqüència central d’una sàtira on models influencers i milionaris viatgen a la deriva en un creuer de luxe. El cert és que les grolleries escauen prou bé al director suec, potser perquè li permeten abraçar una comicitat que el seu cinema sempre havia reclamat, fent explícit allò que vam començar a intuir a Força major: que la seva manera d’incomodar el públic té més a veure amb els estirabots de vergonya aliena que s’empesca Larry David que amb la rigidesa de Michael Haneke.