"Girona m'ho ha donat tot i formar part d'un projecte així és com tornar tota l'estima que el territori m'ha donat al llarg d'aquests anys. Ser el padrí d'una iniciativa com aquesta em fa sentir un privilegiat i m'omple d'orgull, perquè hi ha gent que passa moments molt durs". Són paraules de Cristhian Stuani, la cara visible dels Relats solidaris de l'esport a Girona. El davanter uruguaià, que va donar els tres punts en la darrera victòria contra l'Athletic i es prepara per rebre la Reial Societat aquest dissabte (18.30 hores, Movistar), s'ha implicat en primera persona, de bracet del Girona, amb la Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, la beneficiària del recapte que es faci en la dinovena edició del que va començar sent una aventura i un llibre d'un grup de 40 periodistes i que ja ha recollit més d'un milió d'euros.

El diagnòstic d'un càncer o una malaltia incurable en una criatura trenca les dinàmiques familiars perquè totes les forces es concentren a salvar la vida. La resta és secundari en aquest moment. Ho sap prou bé Sofia Karrer, la mare de la Matilda Amerijckx, que el gener del 2020 (amb tres anys) va ser diagnosticada amb un tumor cerebral del qual encara està en tractament i n’arrossega greus seqüeles. Des de llavors, la família ha passat per "alts i baixos", d’entrada i sortida d’hospitals, de tractaments, proves i resultats. "Amb una malaltia greu sempre estàs esperant alguna cosa, o una analítica o l’informe", relata Karrer.

Acabava de sortir de quimioteràpia, però el Gil només pensava a anar a les coves del Toll a recollir amb un cubell la neu que hi havia caigut. "L'hi vam portar, però li dèiem que no ho expliqués als metges", recorden el Sergi Vall i l'Anna Lluís, els seus pares, amb un somriure nostàlgic. Encara no s'expliquen d'on treia l'energia per jugar i estar animat a tota hora. "Per a ell, dormir era perdre el temps. Els tractaments del càncer són molt durs, vèiem com altres nens quedaven molt aixafats, però el nostre fill jugava al Catan o muntava Legos. I aquella vitalitat ens impulsava i donava força", recorda el Sergi. "Hem après molt del nostre fill. Perquè era ell qui estava malalt, qui patia i qui, malgrat tot, volia continuar jugant. Fins a l'últim instant", explica l'Anna. La vida del Gil es va acabar massa aviat, als vuit anys, a causa d'un osteosarcoma metastàtic. Va marxar a casa, amb els seus pares i la seva germana, la Núria, al seu costat. A la família li queda el consol que va viure amb plenitud. I feliç. Deu dies abans de morir, va menjar un bon plat de paella i va posar el seu nom als llapis de colors que volia portar a l'escola, convençut que hi tornaria aviat. Malgrat el càncer, el Gil mai va deixar de ser un nen. "Cada dia de la vida del meu fill va valdre la pena", afirma el Sergi.