Els clubs de futbol professional no només es dediquen a xutar la pilota. I tot i que normalment les portades les ocupen els resultats i els fitxatges, a vegades surten històries que valen la pena ser explicades. Un d'aquests casos s’ha viscut aquestes últimes setmanes a Cadis, on la fundació del club de la ciutat ha decidit ajudar María Muñoz, una veïna de 88 anys que havia de ser desnonada aquest dimecres 26 de juny de l'habitatge on ha viscut els darrers 57 anys. Muñoz podrà continuar vivint a casa seva fins a l’últim dia de la seva vida pel mateix lloguer que pagava fins ara: 97 euros al mes. 

A Montilivi res és normal. Però ja passa, això, quan la fantasia t'atrapa. L'atracció que provoca és tan forta que cap de les coses que s'experimenten tenen sentit. El Girona ho viu sota una barreja de felicitat i incredulitat. De sortir de l'estadi totalment enamorat i, quan arriba a casa, preguntar-se si realment allò que ha vist ha estat cert o ho ha somiat. Poc acostumat a l'èxtasi, ha arribat a oblidar el significat de la paraula tristesa.

El partit a Cadis suposava una pedra a la sabata enmig de l'eliminatòria contra el PSG, i el Barça, amb fins a vuit canvis en l'onze respecte a l'últim partit, es va limitar a resoldre el tràmit (0-1). A continuació, quatre apunts d'un triomf contra el Cadis que permet ampliar a cinc punts el coixí respecte al Girona a la segona posició.

Quan hi havia aspectes que destacaven més que el futbol, el Girona tenia les de perdre. Fins ara, una època en la qual li surt tot bé. Els de Míchel fins i tot dominen partits que abans no dominaven. Com a Cadis, en què després de picar moltíssima pedra, s'han imposat amb un golàs d'Aleix Garcia (0-1) per deixar clar que la derrota contra el Madrid tan sols va ser un accident. La victòria garanteix al Girona estar tres setmanes més en llocs de Lliga de Campions.

El Barça havia perdut el gol. No sabia en quin moment havia desaparegut, però va quedar-se a un pas de començar la defensa del títol amb dos empats sense gols. Hauria fet mal. Sort que el va recuperar quan els fantasmes de les crítiques ja planaven sobre l'estadi, quan el rellotge anava massa ràpid. Sort d'un instant de màgia de Pedri, amb una d'aquelles curses al cor de l'àrea rival en què el canari troba un forat on els altres veuen formigó. Un premi a la paciència de Gündogan, a qui no li crema la pilota als peus, autor de l'assistència. Entre els dos van allunyar la por de repetir els fets de Getafe, encara molt presents a la carn dels barcelonistes. La nova vida a l'Estadi Olímpic comença amb bon peu. Patint massa, però amb bon peu. I això, malgrat els nervis i les errades d'un equip que no recorda l'últim cop que Lewandowski semblava un candidat a la Pilota d'Or. Els gols els van haver de posar Pedri i Ferran quan ja era nit tancada.

L’Espanyol va fer una passa més per jugar a Segona la temporada vinent. El club blanc-i-blau, que ja no pot conformar-se amb no perdre, va tornar a topar contra un mur de frustració després de no passar de l’empat (0-0) contra el Cadis en un partit marcat en vermell al calendari i que va comptar amb una forta càrrega emocional. Els nervis, les presses i les imprecisions van tornar a passar factura a un equip que fa mesos que viu bloquejat mentalment. Ataca amb poques idees i contundència i, defensivament, és un equip desendreçat. Els canvis de peces i de sistema, més que revifar l’equip, només aconsegueixen marejar-lo una mica més. El revulsiu que s’esperava que aportés el nou tècnic o una grada entregada, amb més de 28.000 espectadors, no van servir a un equip que segueix mostrant un joc i unes sensacions més que preocupants. Si ens atenem al que ha passat en les primeres 30 jornades, aquest Espanyol no mereix continuar a Primera. La classificació no menteix. L’únic motiu per l’esperança pels blanc-i-blaus és que, fins que les matemàtiques no diguin el contrari, encara tenen opcions d’evitar el més tràgic dels desenllaços. 

El Barça va foragitar els fantasmes i els mals esperits després d’una setmana complicada. Calia guanyar per demostrar-li al Madrid que ja és massa lluny, a la classificació, i per fer-se fort pensant en Old Trafford. Calia guanyar perquè un munt de jugadors li demostressin a Xavi que ells també estan a punt per encarar el final d’una temporada exigent que pot acabar molt bé, encara que els possibles pecats del passat dominin l’agenda aquests dies i empastifin la imatge del club. Ansu Fati, desdibuixat, no va saber enfilar-se al tren en marxa d'aquest Barça que vol que l'última estació de la Lliga sigui a Canaletes. Ferran Torres sí, amb una actuació excel·lent que li va permetre reconciliar-se amb el Camp Nou, que gairebé s’havia oblidat de com és de perillós el jugador de Foios quan els astres l'acompanyen.