En els darrers anys, s’ha imposat l’etiqueta terror elevat per assenyalar certes pel·lícules (algunes esplèndides, d’altres més discutibles) que prenen el cinema de gènere com a punt de partida per aplicar-li un tractament dramàtic sever i, segons qui ho miri, pretensiós. Tinc dubtes de si realment existeix un corrent estètic que justifiqui la denominació, però, en cas que així fos, Terrifier 2 en seria l’antítesi absoluta: es tracta d’un film que recupera per a l’horror, i sense rastre d’ironia, el concepte de cinema d’atraccions (de barraca de fira, fins i tot) que donava la seva raó de ser a les obres del pioner del gore Herschell Gordon Lewis. No val la pena explicar-ne l’argument, ni tan sols cal haver vist la (molt inferior) primera part, perquè tot queda devorat pel forat negre que és la figura silenciosa d’Art el Pallasso, una encarnació del mal que mutila i tortura a tort i a dret, amb un efecte acumulatiu, gairebé pornogràfic, que esclafa la lògica narrativa dels exagerats 138 minuts de metratge.