L’apagada s’ha convertit en el pretext perfecte per al sensacionalisme més gratuït a la televisió. Divendres al migdia, a El programa de Ana Rosa, entrevistaven un suposat expert en supervivència. L’havien convidat perquè expliqués tots els elements necessaris en un kit d’emergència bàsic. El presentador li donava autoritat amb un titular digne del periodisme més alarmista: “José Luis, tú llevas desde los años noventa preparándote para el apocalipsis”. Més de tres dècades que culminaven, ara, en l’exhibició a Telecinco de tot el seu arsenal. El desplegament d’estris va ser delirant. La taula del plató va quedar coberta de tota mena d’objectes. “Es un 'kit' normal para una zona donde tienes suministros básicos –deia l’home–. Esta es la mochila para salir de casa en un momento”. Assegurava que aquell era l’equip mínim individual per a qualsevol persona. A tall d’anècdota, va apuntar que els seus dos fills i el seu gos disposaven de les seves pròpies motxilles. El José Luis, trenta-cinc anys al peu del canó gastant-se els diners en andròmines pròpies per escalar l’Everest només per sobreviure a la ciutat, va mostrar els seus estris de tall (un joc de ganivets i matxets de tota mena), els elements combustibles (per fer foc en qualsevol circumstància), el material per protegir-se (una tenda de campanya, manta i sac de dormir, entre d'altres), els utensilis de dipòsit (com la motxilla i la cantimplora), una gamma de cordes de diferents llargades i característiques, i sobres de nutrients per dissoldre. També portava una farmaciola i una bossa sanitària per tractar malalts crítics. Tot això són formes d’alarmisme social que utilitzen el pànic com a reclam. Molta de l’audiència d’aquests programes són persones que en cap cas poden assumir la preparació i l’ús d’aquests kits radicals d’emergència.

La setmana passada les autoritats de la Unió Europea presentaven un pla en què demanaven a la població que tingués sempre a mà un kit de supervivència per a eventuals situacions d’emergència en què ens puguem trobar –com ara desastres naturals o, fins i tot, una possible guerra.

L’Abi Enrech, una de les millors còmiques i persones que conec, propietària i ànima de la llibreria La Llama, especialitzada en humor, té un monòleg meravellós sobre els preppers. Aquest terme és el nom que es dona a persones individuals o grups que es preparen per a qualsevol mena d’emergència. Es formen en primers auxilis i en autodefensa i emmagatzemen productes que, en cas de qualsevol atac, els permetin sobreviure. En el seu monòleg, l’Abi fa un curs exprés de com ser prepper i, sobretot, ens alerta del que suposa un llast. I el pitjor llast som les persones. “Sou llast!”, crida l’Abi, cosa que no fa mai fora de l’escenari. Som llast, efectivament, perquè la majoria no vivim amb la previsió que el món pot col·lapsar en qualsevol moment i tenim un estoc relatiu de productes bàsics. Jo, per exemple, seria mitjanament prepper quant a rebost, perquè entro en pànic si em quedo sense sucre, arròs, cafè o mocadors de paper. O paper de vàter i xocolata. O aigua amb gas. No continuo, que em delato. Però estem d’acord que, a part de la gent més despreocupadament feliç i la més tristament pobra, qui més qui menys té un estoc confessable. 

La cultura occidental ha generat tantes ficcions sobre la seva pròpia fi (en novel·les, en pel·lícules, en còmics, en cançons) que sembla acostar-se el moment d’apropar la realitat a les ficcions. És possible que les dificultats que tenim ara per recordar amb detall els dies de la pandèmia de covid tinguin a veure amb la seva estranya semblança amb tantes històries de contagis massius que havíem difós prèviament durant molts d’anys: els records dels dies de confinament estricte, i dels mesos posteriors de mesures de prevenció, són confusos, imprecisos, fugissers. Tot va començar amb unes alarmes que ens semblaven exagerades, amb imatges de mercats xinesos on es despatxaven ratapinyades, amb el refús a posar-nos unes mascaretes que vam acabar fent servir universalment. Les mascaretes, per cert, van ser font d’enriquiment per a molts: els espavilats de sempre hi van mercadejar il·legalment i il·lícitament, fent el seu agost a expenses de la catàstrofe col·lectiva. Però també molts van comercialitzar mascaretes de forma completament legal, amb mil colors i estampats i models diferents. La pandèmia no ens va fer millors, però va tornar a demostrar la implacable capacitat del capitalisme de transformar-ho literalment tot en productes de mercat, regits per la llei de l’oferta i la demanda.

He anat al cinema a veure La societat de la neu i, com tanta gent, m’he enderiat amb la història de la tragèdia dels Andes, he buscat els testimonis dels supervivents i he reflexionat sobre les grans qüestions que proposa la pel·lícula de Bayona: l’antropofàgia, la fe, l’amistat. I tot això ho he tornat a fer per tercera vegada, després de la lectura del llibre ¡Viven! a finals dels setanta i d’haver vist la pel·lícula homònima vint anys després.

És l’estrena de la setmana i potser, la pel·lícula espanyola de l’any. Del català J.A. Bayona arriba als cinemes una història real de supervivència que ha estat nominada als Globus d’Or i encara no se sap quin recorregut pot tenir als Oscars. Avui a l'ARA en parlem amb el redactor especialitzat en cinema, Xavi Serra.

La literatura que es publica en un país en un determinat moment és segurament una bona radiografia de les neurosis d’aquest país. Donant un cop d’ull a les novetats ingents del trimestre literari (continua sent impossible seguir el ritme de publicació), em crida l’atenció l’omnipresència d’un tema: la supervivència. No és una moda. És una necessitat. La fixació temàtica que inunda el mercat és un reflex del nostre estat psicològic col·lectiu.