Un lustre després del seu últim dietari publicat, No sé què mor (Afers, 2021), Ramon Ramon (Catarroja, 1970) torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines. Va debutar el 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins i tot un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.

“Feministes del món, desuniu-vos!”, exclama Mercè Rius al final d’aquest llibre. Sembla una contradicció, perquè ara mateix si d’alguna cosa s’acusa el feminisme és d’estar dividit. Amb aquesta petició, l’autora convida a la reflexió i al debat. Perquè el cert és que, tot i el soroll dels darrers anys, de debat n'hem tingut ben poc. Aquestes pàgines parteixen de la premissa que el feminisme d’avui repeteix mantres que es compren amb massa facilitat, com ara defensar l’ús del vel a Occident –esdevingut “senyal d’orgull”– mentre als països musulmans és una condemna per a les dones (un “senyal d’humiliació”).

Queda alguna cosa per dir sobre Joan Fuster? Trenta anys després de la seua mort, i amb la celebració encara calenta de l'Any Fuster en ocasió del centenari del seu naixement, sembla que no. En les últimes tres dècades s'han publicat una caterva de llibres per avaluar la seua figura des de totes les perspectives imaginables. Gairebé cada un dels seus autors, ipso facto, ha trobat un amic sol·lícit que l’ha proclamat “el nou Fuster” (sic). Específicament sobre l’activitat com a escriptor de l’autor de Judicis finals (estil, temes, singularitat com a assagista...) no crec que quede cap aspecte per tractar ni cap pàgina per editar.

La feinada que durant quatre dècades i des del País Valencià ha fet, sobretot en el camp de l’assaig i de la literatura de no-ficció en general, l’editorial Afers és de les que fan època, de les que donen gruix i potència al sistema nerviós intel·lectual de tot un país, de les que s’haurien de valorar, reconèixer i elogiar moltíssim més del que habitualment es valoren, es reconeixen i s’elogien.