El ministeri de Treball i Economia Social ha premut l'accelerador per posar en marxa l'enduriment del registre de l'horari laboral a tot l'Estat. El govern espanyol preveu que el text de la normativa, que a hores d'ara està en fase d'audiència, pugui entrar en vigor en menys de sis mesos i obligui totes les empreses a garantir que els seus treballadors detallen l'hora i el minut en què comencen i acaben la seva jornada laboral, així com les pauses que facin durant el dia. Ara bé, el sector del lleure adverteix que, si més no de moment, aquesta nova norma s'ha oblidat de la seva casuística, cosa que pot fer perillar les colònies escolars i familiars tal com les coneixem fins ara.

Diuen, els amics, que “tenen lectures pendents” i que “aprofitaran les vacances per llegir”. Això és així perquè qui fa vacances pot estar molta estona, durant el dia, ajaçat o assegut, amb el cervell desocupat. Estar un dia sencer sense fer res? Ni me’n recordo. Sense intendència, sense treballar? Ni me’n recordo. I això no vol dir que la intendència (anar a recollir un fill, regar plantes, “fer” la cuina –o treballar–, escriure aquest article o una novel·la, anar a l’oficina, estudiar) no em sembli plaent. En el meu cas, i en el de tots vostès, suposo, hi ha tres components de satisfacció en el treball (d’intendència o remunerat): que sigui útil, que te’l reconeguin i que els companys de viatge et tractin bé. Sovint qui es dedica a la intendència no rep ni un “gràcies” i sent que si aquell lavabo no s’hagués netejat, ningú no se n’adonaria, tampoc. I sovint, qui treballa fora de casa rep les úniques paraules amables dels companys de feina. Per això els autònoms, que treballem sols, de vegades necessitem una mica de vida social. No ens en podem refiar, només, del somriure que ens pugui tornar el mirall. Els somriures són com els massatgistes. Si et fan mal les cervicals, te les pots tocar, però sempre és més terapèutic que te les toqui un altre.

Treballo en un departament en què els meus companys fan constants interrupcions per anar a esmorzar o a berenar o a fumar. I quan no hi són la feina recau sobre meu. ¿Creus que ho he d’explicar als meus caps?