Trump va insultar els dirigents de la Unió Europea titllant-los de “dèbils, decadents i presoners del pensament políticament correcte”. Ho va dir amb motiu de l'activació de la nova estratègia de seguretat nacional dels EUA, i va reiterar el ple suport de l'administració americana als partits d'extrema dreta europeus. Més enllà de la desestabilització, la destrucció de la Unió Europea és un objectiu polític en què coincideixen Trump i Putin.

Gabriel Ferrater deia que el més elevat d’una literatura era la poesia, però que una literatura no descansa en els seus cims. Sempre he opinat que la base de tota literatura és l'assaig i la capacitat de pensar-nos a nosaltres mateixos, que és a partir de la qual es fa la literatura. Un dels assaigs que recentment més l'ha encertat a l’hora de fer un retrat d’allò que som avui és Sin relato, de l’escriptora i psicoanalista Lola López Mondéjar (1958). Deixeu-vos de tècniques de mindfulness i submergiu-vos en l’apassionant exercici de mirar-vos al mirall de la realitat.

"Tot i que pugui semblar una paradoxa, relativitzar el relativisme és una forma efectiva de neutralitzar-lo, i fins i tot de desactivar-lo, sense haver de recórrer a la creació de nous mites o referents pseudosagrats". A La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic), Ferran Sáez assaja una resposta a la "postmodernitat paròdica" que, en el terreny polític, està donant peu als populismes de la dreta extrema.

Si hi hagués un Déu en la postmodernitat literària catalana, durant anys hauria estat Quim Monzó. Els seus contes, novel·les i articles condensen alguns dels trets més destacats de la millor literatura escrita en català des de la dècada dels 70 del segle XX: ironia, metaliterarietat, jocs formals i qüestionament dels grans relats (polítics, històrics, culturals i afectius).

Dimarts va morir el filòsof italià Gianni Vattimo. Amb ell desapareix l’últim representant del moviment filosòfic i cultural que va ser batejat com a “postmodernitat” i que incloïa, entre d’altres, Jacques Derrida, Jean-François Lyotard i Richard Rorty, tots ells ja traspassats. Amb aquestes morts, alguns voldrien veure també tancada aquesta postmodernitat, que va ser més objecte de caricatures malintencionades i de simplificacions benintencionades que d’una anàlisi acurada i rigorosa. Aquests pensadors van portar fins a les últimes conseqüències el perspectivisme de Nietzsche (“no hi ha fets, només interpretacions”) i la crítica de Heidegger a la metafísica. Se’ls va acusar de relativistes, de menysprear la ciència, d’esborrar les fronteres entre els gèneres literaris, i encara més, de soscavar els fonaments de la civilització occidental i amenaçar-ne la subsistència. Aquestes resistències de l’establishment van ser en la majoria dels casos reaccions interessades pròpies de les lluites de poder en el context acadèmic. Amb el pas dels anys l’etiqueta postmodern ha perdut força, però això no vol dir que els seus efectes s’hagin esvaït com si hagués estat una moda; més aviat han estat metabolitzats en la cultura mainstream i desenvolupats paral·lelament en les teories postcolonial i de gènere.

"Anna, how hard it's to love you / Anna, I'll never forget you..." Això cantava Miguel Bosé fa més de 40 anys. Les meves amigues d'adolescència sospiraven. De la mateixa manera que les productores de Hollywood havien casat efímerament el pobre Rock Hudson amb la seva secretària a la dècada del 1950, les discogràfiques van decidir aparellar Bosé amb Ana García Obregón a final dels anys setanta. Eren altres temps. Quan les coses van començar a canviar socialment, Bosé decidí mostrar-se tal com era, i ben fet que va fer. Fa 40 anys el cantant repetia que pràcticament l'havia criat Picasso, i Obregón reiterava que era biòloga. I 'nar fent, escolti. En els darrers anys, tots dos han protagonitzat episodis controvertits, i les seves respectives carreres professionals han quedat en un segon –o tercer– pla.

Per estrany que ens pugui semblar avui, els primers símptomes evidents de la caiguda del comunisme soviètic es van viure majoritàriament com l'inici d'una nova etapa –en rus, perestroika significa reestructuració– i no com el final més o menys inevitable i agònic de l'URSS. És probable que molts fenòmens culturals associats a la mentalitat postmoderna tardana que en els nostres dies també són conceptualitzats com l'inici d'un nou horitzó històric, siguin, en realitat, un final. En aquest sentit, sembla raonable considerar seriosament la possibilitat que, en comptes de presenciar un gran canvi, potser estem observant, sense adonar-nos-en gaire –o potser fent-ho veure–, un panorama de veritable decadència. La sospita va més enllà de les mal anomenades "guerres culturals" i del seu component més grotesc: la modificació pro domo sua de contes infantils com a conseqüència de la pressió de determinades minories, etc. El cas Roald Dahl, autor del famós Charlie i la fàbrica de xocolata, ha mostrat la censura derivada de les noves inquisicions.