"100 ha dit, 100 només, ja en parlarem als 103, o potser 10 anys després [...]. Joves, acudiu als llibres i al seu caliu, els llibres fan bona olor i us el signarà l'autor, els fulls són de bon passar, tenen tacte català. Un llibre és un bon amic, una auca bona amiga, un còmic no us farà figa, recordeu el que us dic". Josep Vallverdú ha rapejat per sorpresa el rap dels seus 100 anys després d'admetre que "un escriptor ha d'escriure de tot". "Un servidor és bastant aficionat al rap", ha dit fins i tot. Ha sigut al final d'un dels actes més prometedors i encertats de la Setmana del Llibre en Català, l'slam poeticomusical Ens faltaran llorers, en què els grups de música urbana 31 FAM i Bounce Twice han fet les rèpliques de poemes de l'escriptor centenari, a primera fila, i de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, poeta barroc de versos estripats commemorat també aquest any.

“Sempre és difícil triar i recomanar un sol llibre, però aquest estiu tenia molt clar que volia llegir el Rector de Vallfogona”, assegura la consellera de Cultura, Natàlia Garriga. La tria té tot el sentit, atès que enguany es commemoren els 400 anys de la mort de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona (Saragossa, 1578/9 - Vallfogona de Riucorb, 1623), “un personatge complex, un mite de la nostra cultura, del qual tothom ha sentit a parlar però que poca gent sap qui és”. Com va dir fa uns mesos Josep Pedrals, poeta, rapsode i comissari de la commemoració, “és hora de tornar a posar el Rector de Vallfogona on toca: va ser el primer poeta barroc català, i li correspon un altar entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer. No ens podem permetre tenir-lo tan oblidat!”

Un dia, passejant-se per Madrid, Lope de Vega es va aturar a mirar un nen que dormia sobre una pedra. “O el muchacho es de bronce, o la piedra es de lana”, va comentar per a si mateix. Llavors, un desconegut que també s’havia aturat a veure el nen va contestar-li: “¿Qué más bronce que no tener años once? ¿Y qué más lana que no pensar que hay mañana?” Lope de seguida va veure que tanta agudesa només podia venir d’un geni concret: “Tú eres García, a pesar del disimulo”, va dir, i els dos poetes es van abraçar.

"És hora de tornar a posar el Rector de Vallfogona on toca: va ser el primer poeta barroc català, i li correspon un altar entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer. No ens podem permetre tenir-lo tan oblidat!", diu Josep Pedrals, poeta, rapsode i comissari de l'any dedicat a l'autor amb motiu dels 400 anys de la seva mort. Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1578/9 - Vallfogona de Riucorb, 1623) és una de les figures cabdals de la literatura catalana del segle XVII que, actualment, només els acadèmics, algun escriptor devot i un grapat de lectors curiosos coneixen. Durant segles, però, l'autor va ser considerat un clàssic i la seva popularitat va fer córrer poemes que se li atribuïen i que en realitat no eren obra seva, com ara En apreci d'estar enamorat, que acaba amb un vers estripat: "Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!"