El govern britànic ha anunciat aquest dimarts una reforma legal per reforçar la protecció de les dones i les víctimes de la difusió no consentida d’imatges íntimes. Els canvis, inclosos en la proposta de llei de criminalitat i cossos policials, ampliaran fins a tres anys el termini per denunciar-ho –actualment fixat en sis mesos– i penalitzaran la possessió i publicació a pàgines web de pornografia que mostri estrangulació o sufocació.

¿Què pensen les persones que treballen en empreses de pornografia que es lucren amb vídeos que mostren violacions de nens? Per un error d'un Tribunal Federal del districte d'Alabama, que va fer públiques milers de pàgines de documents interns de Pornhub que havien d'estar segellats, ara ja ho sabem. Els documents, que daten majoritàriament del 2020 o abans, mostren alguns treballadors rient del que hi ha en aquesta web. "Espero que mai tingui problemes per guardar aquests vídeos al meu ordinador, HA HA HA HA”, escrivia un en un missatge. Uns altres, per contra, es mostren seriosos. I un envia a un company el text següent: "Aquí hi ha MOLT DE CSAM, molt, molt explícit i pertorbador”. CSAM significa, en anglès, material d'agressió sexual infantil.

A la primera part d’aquest article explico que en grec antic el mot pornografia era un compost que significava "escriure sobre prostitutes". Malgrat que fem servir la mateixa paraula, les coses han canviat molt des que la pornografia es difonia a través de l’escriptura i les representacions artístiques. Amb cada transformació tecnològica que han patit la codificació de la informació i les ficcions –de les tauletes de fang als pergamins, de la impremta a la tinta digital– i la fixació de les imatges –dels dibuixos a la fotografia, del cinema al vídeo digital–, la sociosfera s’ha enfortit i ha esdevingut més complexa. Seria il·lusori pensar que, a més d’avantatges, la sofisticació tecnològica no comporta també problemes més cantelluts. La pornografia digital té una potència addictiva i de difusió sense precedents, i això provoca canvis d’hàbits i de comportaments. Arran de l’augment de denúncies de conductes sexuals violentes contra infants i adolescents, presumptament perpetrades per menors d’edat, la Generalitat ha creat una comissió per fer front a aquesta situació. 

Després del debat que va provocar la sèrie documental Generació porno de TV3, aquestes darreres setmanes també s’ha parlat de la hipersexualització a les xarxes socials, les models generades per IA amb milers de seguidors o les imatges d’infants modificades amb IA per a consum pornogràfic. Vivim a l’era de l’hipersexe. És l’esclat d’un sexe-fantasia hipertròfic, un sexe-consum mediatitzat que va afegint capes de distorsió –que sobretot perjudiquen les dones i els més joves–. Mentrestant, els beneficis econòmics dels que són a l’altra banda de les pantalles, de les nostres fantasies, continuen augmentant. Un "M’agrada", un match, un missatge, una visualització més. I a fer caixa. 

Pornhub és la plataforma líder en pornografia a internet i un dels llocs web més visitats del món. És un contenidor de vídeos i imatges on usuaris poden abocar-hi material de tipus sexual i etiquetar-lo. Més enllà del seu èxit i dels seus beneficis econòmics, és un negoci ple d’escàndols la política de gestió de continguts del qual ha generat múltiples denúncies. Netflix acaba d’estrenar un documental d’una hora i mitja de durada que no només explica la història i evolució d’aquesta plataforma sinó que s’endinsa en les interioritats. El resultat és entre desconcertant i dubtós. Denuncia les seves facetes més fosques, que és la part més interessant del documental. Però després navega per altres qüestions més internes de la indústria pornogràfica que dilueixen la curiositat de l’espectador.