L'altre dia vaig anar al cinema amb les meves amigues de l'institut. Feia anys que no ho fèiem perquè, com un dia deia la Juliana Canet, des de fa temps les nostres quedades són planificades i serveixen per posar-nos al dia. Haig de dir que quedar per posar-se al dia amb elles és un pla que sempre espero amb il·lusió; sobretot perquè la meitat de nosaltres ja no pot viure a Barcelona i les trobades habituals pel barri són cosa d'un passat que no tornarà, per més motius que el sol fet d'haver-nos fet grans i tenir més responsabilitats.

Mirades apassionades, dits que es freguen i sospirs. L'anhel de desig s'ha convertit en una de les claus d'alguns dels productes audiovisuals que més funcionen entre el públic. En anglès, i a les xarxes socials, s'ha popularitzat el terme de yearning, que en la seva traducció més literal seria anhel, però que s'aproxima més a la construcció del desig a foc lent i sostingut en el temps. Aquest concepte és un dels elements troncals de l'adaptació que Emerald Fennell ha fet de Cims borrascosos, que acaba d'arribar al cinema: en aquesta versió molt lliure i un pèl barroca de la història d'Emily Brontë, el desig sostingut en el temps i no consumat fins al cap de molts anys té conseqüències devastadores. Per fer aquesta adaptació, la directora anglesa s'ha inspirat en la interpretació que va fer del llibre quan era una adolescent.

A finals del 1847 es va publicar Cims borrascosos. L'autor era Ellis Bell, pseudònim que ocultava l’Emily Brontë, la mitjana de les germanes. La família Brontë ha donat tres genis a la literatura anglesa: la Charlotte, l’Emily i l’Anne. Es diu que Jane Eyre, la cèlebre novel·la de la Charlotte, és superior a Cims borrascosos, probablement perquè és una obra més madura, però Cims borrascosos té alguna cosa d’abisme passional i de turbulència excitant que tempta i captiva moltíssim.