Tothom, o gairebé tothom, la tem. I és inevitable conèixer-la. La mort d’un ésser estimat obre el camí d’un futur diferent. I més quan qui mor és un pare. Ho coneix bé qui ho ha viscut i inapel·lablement ho viurà el qui encara gaudeix de la seva companyia. I a això s’enfronta el jove protagonista d’aquesta història, l’Èric. La dramatúrgia de Joan Yago (que així s’anuncia segurament per reflectir el treball de camp realitzat) explica com viu un adolescent de setze anys l’agonia del seu pare, des que rep una trucada tot estirat al sofà de casa fins que aconsegueix arribar a la unitat de pal·liatius de l’hospital. I és ell mateix qui ens ho explica. Ell, dies després o anys després de la mort del pare, ens traslladarà a aquella nit en què es confronta amb la mort i amb els seus fantasmes. Amb la paradoxa entre el que hauria de fer i el que de debò té ganes de fer, el que ha de dir i ha de sentir en aquest tràngol.