Terra de Trobadors, la festa medieval de referència a Catalunya, celebrarà del 6 al 8 de setembre la seva XXXII edició. Enguany, l’esdeveniment cultural i popular tindrà com a temàtica L’art de trobar i la joglaria al Comtat d’Empúries. La temàtica escollida en aquesta edició torna a estar fonamentada en un nou estudi encarregat per l’Ajuntament de Castelló d’Empúries al musicòleg i especialista en repertori medieval Antoni Madueño, que ha fet una àmplia recerca sobre el fenomen cultural dels trobadors a la vila comtal. La investigació ha permès conèixer com era la vida dels trobadors i els joglars, qui els contractava, quines eren les seves tasques o quins instruments tocaven. També hem pogut conèixer que a Castelló hi havia una companyia de mercenaris, la família Seguí, lleial al rei de Tremissèn (Marroc), que passava diversos anys fora de casa i que s’enduien un joglar propi a qui encomanaven la tasca de recitar i cantar les seves proeses.

Disset poemes d'un cançoner trobadoresc de la primera meitat del segle XIV han estat descoberts entre els fons de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. El fragment de l'obra, format per 13 fulls que contenen 17 poemes, és la descoberta més rellevant d’un manuscrit medieval de poesia trobadoresca dels últims 100 anys, segons es destaca des de la catedral de Barcelona, ja que després de les troballes dels cançoners Gil i el dels comtes d’Urgell, fa més d’un segle, s’havien trobat alguns fragments de cançoners però cap amb aquest nombre de fulls conservats i de peces copiades.

Em miro, aquests dies, tot de vídeos (no sé si encara se’n diuen així, de les gravacions que hom fa a través de YouTube) de gent que, des de casa seva, explica coses de la reina d’Espanya i aquest amant que ha publicat un missatge comprometedor a X. En aquests vídeos, la persona que explica es dirigeix a “nosaltres”. Ens promet que ens ho explicarà tot.

Bruce Springsteen explica al llibre de memòries Born to run que quan va començar a compondre sobre el que seria el disc Nebraska (1982) guiaven la seva imaginació músics com Bob Dylan, Woody Guthrie i Hank Williams, les pel·lícules de Terrence Malick, el film La nit del caçador de Charles Laughton, les novel·les negres de James M. Cain i els contes d'estil gòtic nord-americà de Flannery O'Connor, l'autora de The river, el relat que després convertiria en cançó PJ Harvey. El cinema i la literatura, doncs, han marcat notablement l'obra de Springsteen, que es va inspirar en el protagonista de la novel·la El raïm de la ira (1939) de John Steinbeck per titular el disc The ghost of Tom Joad (1995). El mateix músic de Nova Jersey admet que havia arribat al llibre de Steinbeck a través de l'adaptació cinematogràfica que n'havia fet John Ford el 1940, i que tant l'havia influït durant la composició del disc Darkness on the edge of town (1978). En qualsevol cas, Springsteen va estirar el fil de l'explotació de la classe treballadora i dels desposseïts que denunciava la novel·la per explicar el mateix però en el context de desindustrialització i deslocalització dels anys 90. The ghost of Tom Joad, per tant, és un bon exemple d'adaptació musical d'un material l'origen del qual és literari. També ho són els 10 discos que es comenten tot seguit, i que poden ser la banda sonora perfecta per Sant Jordi.

"És el nostre poeta, un trobador i un cronista de la vida, resistència, esperances i somnis dels Estats Units", deia el president Joe Biden fa unes setmanes en lliurar-li la Medalla de les Arts. Totes les nacions, especialment una de relativament jove com els Estats Units, necessiten cançons i relats per construir els seus mites i explicar-se a elles mateixes. Springsteen, que actua a l'Estadi Olímpic de Barcelona els dies 28 i 30 d'abril, és un dels músics que més s’ha esmerçat a explicar què significa néixer als Estats Units i les llums i ombres d’una societat suposadament lliure però profundament desigual. En el localisme i la precisió dels seus retrats de la vida nord-americana hi ha un dels motius de la universalitat d’unes cançons que han arribat al cor a tantes persones d’arreu del món que no distingirien un Chevy d’un Dodge, si els hi anés la vida, ni podrien situar Nebraska en un mapa.

Com els bards celtes que recorrien les contrades cantant històries, Billy Bragg (Barking, 1957) va agafar la guitarra per fer costat als miners britànics en vaga. Era el 1984. El govern del Partit Conservador de la primera ministra Margaret Thatcher havia tirat pel dret en la política de “no hi ha alternativa” anunciant el tancament de mines de carbó. Bragg, com altres músics, va donar suport als vaguistes i les comunitats afectades pels tancaments recaptant diners per a les caixes de resistència i cantant cançons empeltades d’un sentiment de lluita sindical, com les que va incloure a l’EP Between the wars (1984).

A partir dels anys 50 del segle XX es configura arreu una mena d’internacional de la nova cançó, de la qual la branca llatinoamericana és una de les més esponeroses, amb representants com Violeta Parra (1917-1967). La cantautora xilena, germana del poeta Nicanor Parra, va explorar primer les músiques populars que la nova societat de l’espectacle excloïa de la ràdio, com ara les rudes "cançons de borratxos", com en deia ella, i les tonades i danses andines i maputxes; de fet, sovint remenava la part més subterrània i profunda del folklore. Després, i alhora que assumia referents francesos i espanyols i construïa un cos poètic influït per les dècimes, va anar elaborant un cançoner propi, de fons tant polític com existencial i de formes cada vegada més revolucionàries malgrat l’aparent austeritat instrumental. Pionera de moltes coses, el llegat de Violeta Parra inclou cançons tan impressionants com Gracias a la vida, Volver a los 17, Maldigo del alto cielo, Puerto Montt está temblando i Arauco tiene una pena. El seu suïcidi als 49 anys va estroncar dramàticament la vida d’una de les autores més rellevants de la cançó llatinoamericana. Tanmateix, la seva influència va ser cabdal en cantautors com Víctor Jara i Mercedes Sosa.

Al principi va ser el ritme, i probablement de seguida va sorgir la necessitat d’explicar històries cantant. Això és el que a l’Àfrica Occidental fa segles que fan els griots, els dipositaris de la tradició oral. Com els trobadors i els joglars occitans, al segle XIII els griots de l’Imperi de Mali eren figures fonamentals en tota mena de cerimònies, i a més a més actuaven com a mediadors en conflictes. Cognoms com Diabaté, Sissoko, Galissa i Kouyaté estan associats a aquesta tradició, i l’ofici, de transmissió familiar, ha arribat fins al present adaptat a noves realitats però preservant la voluntat d’explicar històries des d’un punt vista propi. Això va ser fonamental durant la descolonització de la segona meitat del segle XX, i encara més a partir dels anys 80, quan molts països africans estaven assumint un nou paper geopolític. És en aquest context que el senegalès Youssou N’Dour enregistra el disc Immigrés / Bitim brew el 1984.

El premi Nobel de literatura amb què va ser distingit el 2016 reflectia una evidència: la naturalesa literària del cançoner de Robert Allen Zimmerman, Bob Dylan per a l’art. Un caràcter, a més, reforçat per una infinitat de connexions: el nom artístic manllevat del poeta Dylan Thomas; la simetria entre versos de les seves cançons i versos de poetes de la Generació Beat com Ginsberg i Ferlinghetti; l'eco de la mirada de Mark Twain i les obsessions de Herman Melville; la influència formal, temàtica o moral de la Bíblia a Highway 61 revisited, All along the watchtower, A hard rain’s a-gonna fall, Gotta serve somebody i Every grain of sand, entre moltes altres; l’alè del poeta Walt Whitman a ‘Cross the green mountain i el de T.S. Eliot i Ezra Pound a Desolation row. Òbviament, Shakespeare aquí, allà i al disc Tempest.

La cançó en francès del segle XX era filla dels cabarets i la sàtira, de l’amor i sobretot del mal d’amor. La Chanson va ser exemple i model per a cantautors de guitarra, micro de peu i austeritat formal, i alhora un torrent d’arranjaments orquestrals i interpretacions curulles de dramatisme, a vegades empeltades d’ironia i sovint lliurades a celebrar i/o maleir l’amor. La cançó en francès, ben bé una estructura d’estat a països com França i Bèlgica, té una genealogia gloriosa que arriba fins avui: Charles Trenet, Édith Piaf, Serge Gainsbourg, Léo Ferré, Georges Brassens, Charles Aznavour, Barbara, Georges Moustaki, Henri Salvador, Jacques Dutronc, Dominique A, Stromae... I dins d’aquesta nòmina il·lustre hi ha el belga Jacques Brel (1929-1978), autor de monuments com Amsterdam, Le plat pays, La valse à mille temps, La chanson de Jacky i, esclar, Ne me quitte pas.

A cavall dels segles XI i XII va florir a les terres meridionals de França i al nord de Catalunya un estol d’homes que es dedicaven a trobar –per inventar, crear, compondre– unes cançons, de cinc o sis gèneres diferents, entre ells la cançó, quasi sempre de tema amorós, i el sirventès, quasi sempre satíric.

Explica el músic australià Nick Cave: “Quan tenia uns 20 anys vaig començar a llegir la Bíblia, i en la brutal prosa de l’Antic Testament hi vaig trobar una font inesgotable d’inspiració”. L’exaltació, la violència, la desesperació i l’anhel dels salms, diu Cave, van esdevenir un model de referència per a moltes de les seves “cançons d’amor més sàdiques”. La llista és llarga i, segons com, esfereïdora: Into my arms, Deanna, Sad waters, Hard on for love, Black hair, Where the wild roses grow, From her to eternity, Do you love me... La petjada de la Bíblia en la música és inabastable, però pocs artistes l’han assumit amb tanta consciència artística com Cave, ell mateix presentat com a predicador de l’abisme. “Soc un caçador d’ànimes per a Déu”, deia l’australià a l’interessantíssim text sobre la vida secreta de la cançó d’amor que l’editorial Libros del Kultrum va incloure en el llibre Obra lírica completa 1978-2019, de Cave. “En aquest trànsit trobadoresc, la majoria de les cançons que he escrit són d’amor [...], les meves ombrívoles i violentes criatures d’ulls foscos”, afegia.