Ara que s’acaba aquest any que m’he passat rondinant literàriament, he decidit fer un petit acte de contrició (faig servir la paraula contrició i em pregunto quantes persones de menys de vint-i-cinc anys l’entenen). Potser aquest impuls que sento té alguna cosa a veure amb el fet que, de petita, ma mare m’enviava a confessar-me abans de Cap d’Any: calia entrar neta en el nou any; després, al capellà només li explicava veritats a mitges i callava els pecats grossos perquè eren tan grossos que no es podien pronunciar ni tan sols per demanar la clemència divina (les borratxeres, el sexe sense sentit, les cises diàries per comprar tabac). Confessions, aquella estranya barreja de pecats, mentides i puresa espiritual. Així que avui us confessaré que malgrat tots els meus dubtes i queixes i protestes (literàries), més enllà dels disgustos i el ressentiment, de la impotència i les misèries econòmiques, també sento la necessitat de donar les gràcies. Ara temo que deixareu de llegir: ¿a qui li interessen els agraïments? Que farts que estem del bonisme i els esperits purs. Que desconfiats ens hem tornat. Que tristament cínics.

“«S’han equivocat amb el rànquing dels més venuts, no saben comptar», diuen. Almenys parlen de llibres!”, exclama Eric del Arco, president del Gremi de Llibreters, mentre atén els lectors devots que compren més enllà de la diada a la Llibreria Documenta de Barcelona. Joan Carles Girbés, director editorial d’Ara Llibres, també dona la benvinguda a la polèmica del ball de noms dels més venuts de Sant Jordi, "sempre que es parli de literatura". Les llistes de més venuts orienten els llibreters i els editors sobre els llibres pels quals han d'apostar, impulsen alguns escriptors per arribar a més gent i aproximen als gustos majoritaris dels lectors. Tot i així, el sector del llibre es divideix a l’hora de trobar-li la utilitat i se'n qüestiona la lògica competitiva.

Tres de les estrelles d’aquest Sant Jordi eren els tres cineastes més internacionals de l'Estat: Pedro Almodovar, Carla Simón i Albert Serra. El cineasta manxec debutava firmant a Barcelona i ha desbordat la parada de la FNAC de plaça Catalunya. Les cues d'Almodóvar i també les de mitja dotzena d'autors més han acabat d’atapeir un punt de pas molt concorregut entre dos epicentres de la diada, el passeig de Gràcia i la Rambla: “He de fer la volta a tot Barcelona per anar al metro?!”, es queixa una dona. “Estem literalment atrapats”, es lamenta una altra. A còpia de fer cua unes dues hores sota un sol de justícia, arriba el moment de tenir la firma, després d'una rapidíssima feina en cadena: una treballadora de la llibreria demana el nom al lector i l'apunta en una nota adhesiva que dona a la secretària del cineasta, Lola García. És ella qui s'encarrega de comunicar el nom a Almodóvar. El cineasta està somrient i engrescat amb el fet de firmar el recull de contes inèdits El último sueño (Reservoir Books), però només té uns instants per a cada lector. "És meravellós veure tan bon rotllo, tant somriure i tanta gent preocupada per la cultura i amb ganes de dir a algú «mira, m’agrades» i regalar-li una flor", afirma el cineasta.

El Gremi de Llibreters de Catalunya ha fet públics els esperats rànquings dels llibres més venuts de Sant Jordi més tard que mai, aprofitant al màxim el dia radiant i massiu que ha ofert la diada d'enguany. Afirmen que serà la "més participativa i amb més venda de la història", amb un creixement del 5%. Això serien 23,6 milions d'euros de facturació (l'any passat en van ser 22,5).

Complicat tocar cuixa de famós. O paper. Ja pots inventar superilles santjordiesques, que els carrers seran sempre (nostres?) un garbuix de cues bonyigo típiques del sud ençà. Llibres i roses vs. muralles humanes. Una senyora veu una escletxa i s’embala: “Aquí hi ha llibres visibles!” La cua de Crims és criminal. Porta trobaria fabulosos morts clàssics de Grècia i Roma a la parada d’Adesiara, una estructura d’estat d’un sol home: Jordi Raventós. Al terrat del Comtes de Barcelona, el Grup 62 cita el mundillu, polítics inclosos. Trias diu a Jordi Martí que la diada fa goig: “Almenys tindré una cosa positiva per dir, però si no guanyo ja us ho fareu”. I se’n va cap al Barça. Illa (no Trias) s’interessa per la biografia de Cambó: Riquer li resumeix les 1.000 pàgines en pocs minuts. I els autors literaris, amb Serés de portaveu oficiós autoexiliat –ha vingut d’Alemanya–, agafen distància, mooolta, dels polítics. Sant Jordi resisteix totes les crisis i maquilla tots els declivis, començant pel lingüístic. Tots contents. De victòria en victòria fins a la...

Amb una elegància escènica, Gemma Ruiz Palà es treu un puret de la butxaca, l’agafa amb la mà esquerra i se l’encén: "Va per tu, Maria Aurèlia", diu, emocionada, amb la mà dreta al cor. L’autora de Les nostres mares acabava així el seu pregó de Sant Jordi al Saló de Cent de Barcelona, en un acte organitzat pel Consorci de Biblioteques –i on algunes treballadores de biblioteques i centres cívics s'han manifestat per denunciar la precarietat laboral–. L’alcaldessa, Ada Colau, ha presentat la convidada recordant el seu anterior discurs –"que va fer història i el recordarem sempre", ha dit– quan, en rebre el Premi Sant Jordi, Ruiz va criticar que haguessin passat dinou anys sense que aquest guardó tingués nom de dona i va reivindicar, una per una, una trentena d’autores catalanes referents.

Qui més qui menys, en algun moment de la vida, ha perdut un llibre. Pot haver passat durant un trasllat, en el moment d’embalar-los en capses per transitar d’un domicili a un altre. Conec persones que han desenvolupat al llarg dels anys una sèrie de procediments tècnics impecables per fer capses de llibres, numerades i per autors, amb codis precisos que eviten la pèrdua d’alguns exemplars durant els trajectes. Altres vegades resulta que hem deixat el llibre a una estudiant, una amiga, una cosina, i el llibre no ha tornat. La capacitat per oblidar els llibres que hem manllevat és infinita. Qui el va deixar ha oblidat que ho va fer; qui el va llegir també, en apropiar-se’n. Pot passar que no localitzem el llibre perquè el criteri de classificació de la biblioteca de casa és un desori, o perquè tenim els volums apilats per terra sense solta ni volta. El llibre desapareix, i no trobem la ruta per identificar-lo. L’havíem vist fa poc, teníem la certesa del racó, de l’espai que ocupava damunt la taula de treball, o a la segona fila de la lleixa i per això no el vèiem. 

Quaranta-cinc anys després de marxar de l’Àfrica, l’Agnès Agboton (Porto-Novo, Benín, 1960) encara té al cap una possible tornada. "Per un deute amb el pare. Ell creu que no està bé marxar per sempre", diu. En realitat, Agboton mai ha marxat del tot: ha dedicat part de la seva vida a investigar les narracions orals de la seva ètnia i llengua, la gun, i a acostar-les a casa nostra amb xerrades, trobades literàries, llibres i fins i tot a Catalunya Ràdio. Va venir de Benín a Barcelona "amb un home, un antic hippie que es va enamorar de l’Àfrica" i també d’ella. Estava embarassada, tenia 18 anys i era estudiant, filla d’un professor dedicat i estricte a qui va haver de demanar permís per casar-se. "La resposta va ser: 'Com a mínim no és francès, podeu marxar'", recorda. Aquell home era el difunt traductor Manuel Serrat Crespo, pare dels seus dos fills, i qui la va introduir en un ambient literari i artístic.

Quan es va instal·lar a Barcelona el 2001, Mathias Énard encara no havia publicat cap novel·la. Ha estat amb un peu a la capital catalana i l'altre a França –o en països de l'Orient Mitjà– que l'autor nascut a Niort el 1972 ha escrit llibres com Carrer Robadors (Empúries, 2013) i Brúixola (Empúries, 2016), que el va fer mereixedor del premi Goncourt, un dels més prestigiosos de les lletres franceses. L'escriptor, que viu a Sant Antoni però passa mitja setmana a França –on col·labora a Radio France– enllesteix aquests dies la seva nova novel·la, que ha d'aparèixer aquesta tardor.

Hi ha moments, o temporades, en la vida dels que estimem els llibres, que per la raó que sigui necessitem que la literatura ens consoli, ens distregui, ens arrenqui d’una realitat massa dura. Reivindico amb totes les meves forces aquest vessant de la lectura. I m'adono que no és tan senzill trobar propostes que compleixin aquesta noble missió.

Un arquetip és un patró universal de comportament, pensament o imatge que està a l'inconscient col·lectiu d'una cultura o societat. Encunyat pel psicòleg Carl Jung, que sostenia que aquests patrons són innats i comuns a totes les cultures i èpoques, els arquetips es manifesten en mites, llegendes i en la psique humana.

Rellegeixo Zabranjeno citanje (que aquí es va traduir com Gracias por no leer), un llibre que fa vint anys em va agradar molt. El va escriure l’escriptora croata, nascuda a l’antiga Iugoslàvia, Dubravka Ugrêsić. A principis dels 2000, Ugrêsić narrava, amb molta ironia, la seva visió del mercat del llibre i en què s’havia convertit la literatura. Fa vint anys debatíem les mateixes coses que ara i és possible que no hàgim resolt res i, fins i tot, que haguem empitjorat. ¿Però des de quin punt de vista? Del mercat? Dels llibres? De la literatura? Dels lectors? Abans de continuar rellegint busco informació actual de l’autora i descobreixo que va morir el mes passat. Quan torno al llibre encara és viva. És la immortalitat que atorguen les paraules. Per això escrivim? ¿Vivim perquè ens estimin i escrivim per no morir?

Aquest text és el pregó de Sant Jordi que l'escriptor Sebastià Alzamora va llegir en un acte a la seu del diari el 14 d'abril de 2023.