Va començar amb una crida a Twitter l'abril del 2021. Jorge Cárcamo i Cristofer Rodríguez van demanar quins eren "els discos essencials per a la història d'Amèrica Llatina". Una primera llista de 100 discos va anar creixent fins a arribar a una més àmplia de 600. A més d'un marc temporal (1920-2020), el grup impulsor de la llista, format per mitja dotzena de persones, va fixar un criteri geogràfic: "llatinoamericà entès des d'una perspectiva descolonial, sense considerar Europa". Per això no hi ha artistes espanyols ni portuguesos (no hi busquin ni Amália Rodrigues, ni Madredeus, ni Joaquín Sabina, ni Joan Manuel Serrat ni Rosalía). La geografia de la llista va des de Mèxic fins a Xile, incloent-hi el Brasil i les illes del Carib, però també "les zones hispanes dels Estats Units".

A partir dels anys 50 del segle XX es configura arreu una mena d’internacional de la nova cançó, de la qual la branca llatinoamericana és una de les més esponeroses, amb representants com Violeta Parra (1917-1967). La cantautora xilena, germana del poeta Nicanor Parra, va explorar primer les músiques populars que la nova societat de l’espectacle excloïa de la ràdio, com ara les rudes "cançons de borratxos", com en deia ella, i les tonades i danses andines i maputxes; de fet, sovint remenava la part més subterrània i profunda del folklore. Després, i alhora que assumia referents francesos i espanyols i construïa un cos poètic influït per les dècimes, va anar elaborant un cançoner propi, de fons tant polític com existencial i de formes cada vegada més revolucionàries malgrat l’aparent austeritat instrumental. Pionera de moltes coses, el llegat de Violeta Parra inclou cançons tan impressionants com Gracias a la vida, Volver a los 17, Maldigo del alto cielo, Puerto Montt está temblando i Arauco tiene una pena. El seu suïcidi als 49 anys va estroncar dramàticament la vida d’una de les autores més rellevants de la cançó llatinoamericana. Tanmateix, la seva influència va ser cabdal en cantautors com Víctor Jara i Mercedes Sosa.