Després de firmar dues de les grans pel·lícules del 2021, La ruleta de la fortuna i la fantasia i Drive my car, i de guanyar un Oscar amb la segona, el director japonès Ryusuke Hamaguchi torna a les cartelleres amb una obra tan senzilla com misteriosa i subtil: El mal no existe, en què la vida en harmonia d'un pare i la seva filla es veu alterada per la pròxima construcció d'un càmping de luxe als afores de l'idíl·lic poble on viuen.

La premsa acreditada del Festival de Sant Sebastià ha rebut aquest divendres dempeus i amb una llarga ovació Víctor Erice, premi Donostia d'aquesta edició. En l'aplaudiment s'hi barrejava l'homenatge a un dels directors més importants del cinema espanyol i el reconeixement de l'excepcionalitat del moment: Erice presentant el seu primer llargmetratge en 30 anys (i potser l'últim) al cinema Kursaal de Sant Sebastià, on ell mateix va veure, de petit, la seva primera pel·lícula –ho explicava al seu curt La morte rouge, del 2006–. De fet, l'emoció ha estat molt present en l'acte i al mateix Erice se li ha trencat la veu unes quantes vegades, per exemple en recordar el discurs artístic de Jorge Oteiza i en enviar una salutació a Manolo Solo, el protagonista de Cerrar los ojos, que no ha viatjat a Sant Sebastià per un problema mèdic.

Durant els últims trenta anys els cinèfils ho hem tingut molt fàcil per admirar Víctor Erice. El llarg període d’inactivitat no precisament voluntària que va seguir a l’estrena d’El sol del membrillo el 1992 permetia contemplar una filmografia breu, però perfecta, i ens va acostumar a parlar en passat de l’autor d’El espíritu de la colmena. Per això, l’arribada de Cerrar los ojos produïa un cert temor: estaríem tots (la pel·lícula, però també nosaltres) a l’altura del mite? El cert és que els primers minuts poden disparar l’alarma, perquè ens posen davant un artifici i una manera de declamar el guió que sembla un record rovellat. Però quan prenem consciència que ens hem endinsat en unes estances que feia molt temps que estaven tancades, també podrem meravellar-nos de trobar-hi mecanismes antics que encara funcionen a la perfecció, potser perquè els ha dissenyat un mestre.

Cap altre director s'ha fet esperar tant com Víctor Erice, que ha firmat amb Cerrar los ojos el seu primer llarg en tres dècades des d'El sol del membrillo (1992), també programada a Canes. Les altíssimes expectatives pel retorn del director d'El espíritu de la colmena (1973) s'havien vist aigualides primer pel fet que la seva nova pel·lícula no fos seleccionada per competir per la Palma d'Or i quedés relegada a la secció Cannes Première. I dies abans de la presentació ja corria la brama, després confirmada, que Erice no vindria a Canes per acompanyar el seu film. No havia quedat satisfet el director amb el resultat final? O potser experimentava el pànic escènic del geni que tem no estar a l'altura de la seva llegenda? Un cert alleujament s'ha fet sentir en la projecció de Cerrar los ojos, davant un film que no se situa al mateix nivell que els tres anterior, però que tampoc resulta el desastre que alguns auguraven. El director ha explicat dos dies després, en una carta oberta a El País, que no hi va anar perquè el silenci sobre si el film aniria a competició va barrar-li altres possibilitats millors a la pel·lícula.

El cartell més esperat per la cinefília mundial s'ha fet públic aquest dijous: el Festival de Canes, que se celebrarà del 16 al 27 de maig, ha anunciat una programació que inclou en la competició oficial les noves pel·lícules d'autors consagrats com Wes Anderson, Aki Kaurismaki, Wim Wenders, Ken Loach i Nanni Moretti. Serà la primera edició en què sis directores lluitaran per la Palma d'Or, i també la de grans esdeveniments com les ja anunciades estrenes del nou Indiana Jones i de Killers of the flower moon, de Martin Scorsese, que sorprenentment no formarà part de la competició oficial; com tampoc un dels títols més esperats pels cinèfils: Cerrar los ojos, de Víctor Erice, la primera pel·lícula que dirigeix en tres dècades el llegendari director basc d'El espíritu de la colmena.